LA CLASSE MAGISTRAL DEL DOCTOR VICENÇ BENEDITTO

El passat dilluns dia 20 de febrer del 2010 assistia, a la Universitat de Barcelona, el doctor Vicenç Beneditto. L’eminent doctor ens va obsequiar amb una classe magistral sobre l’avaluació actual de la docència universitària. Ara bé, el més gustós de la conferència va ésser les seves retòriques visionades des de la crítica.

Ens va explicar que antigament, durant els principis de la democràcia, per tal d’entrar com a docent a la Universitat es feia mitjançant una oposició centralitzada a Madrid. De manera que tots els joves aspirants a docent universitari, ho havien de fer mitjançant unes proves que s’impartien a la capital de l’estat espanyol. El doctor Beneditto ens explicava que l’avaluació no era l’encertada, ja que les ideologies del moment podien jugar males passades. I, per tant, els tribunals eren dubtosos en la seva objectivitat. I, a més a més, era obligatori expressar-se en castellà. De manera que aquest aspecte era un inconvenient per als aspirants de Catalunya.

Quan el PSOE va guanyar les seves primeres eleccions (l’any 1982) es va descentralitzar el procés i es van incorporar les mateixes proves, però en les diferents comunitats autònomes. Els tribunals estaven conformats per cinc persones del Departament de la pròpia Universitat. De manera que s’havia avançat en l’àmbit lingüístic. Però bé, continuava havent-hi una gran mancança d’objectivitat en les proves, ja que es podia caure, en moltes ocasions, en l’endogamia de la pròpia Universitat.

Quan el PP va guanyar les seves primeres eleccions, les oposicions sofreixen alguns canvis. S’augmenta el nombre de persones per tribunal (els tribunals estaven formats per set persones) i el tribunal no podia ser de la mateixa Universitat. De manera que els membres del tribunal eren escollits de forma aleatòria per totes les facultats de l’estat espanyol. Ara bé el president del tribunal havia de ser el membre més gran del departament de la facultat on s’impartien les proves d’oposició. Ara bé, els membres del govern van poder observar que posant més persones en un tribunal, no s’augmentava en la rigurositat i en l’excel•lència de les proves. I, a més a més, va haver-hi un flagrant augment en les despeses de les proves, ja que s’augmentava en les persones que conformaven els diferents tribunals i se’ls hi havia de pagar els desplaçaments i els allotjaments.

L’any 2004 el PSOE torna a guanyar les eleccions generals de l’estat espanyol. I, en aquest període, es torna a canviar la fase d’oposició. Europa proposa al conjunt dels seus països entrar dins del marc d’EES. De manera que ara, en l’actualitat, per entrar en la docència universitària ha d’haver publicat en revistes indexades que entren en el rànking de punts estipulats per la Comunitat Europea.

En definitiva, escoltar a Vicenç Beneditto em va semblar escoltar aquells joves de la transició, amants de canvis positius per la nostra societat actual. Aquell jove que va ser, encara continua viu a través de les seves retòriques, plasmades en la crítica positiva i constructiva.

PESA PISA?

En l’actualitat, vivim immersos en una societat on la globalització emmarca el sentit organitzatiu-econòmic dels països considerats com a desenvolupats. De manera que aquests països (o potències econòmiques) competeixen en tots els camps on l’economia hi recau de forma preponderada. Així que l’educació no hi queda exclosa, ja que és un dels aspectes més flagrants de la convergència entre els països desenvolupats. L’educació, segons els països sota una administració i gestió concebuda des de les doctrines capitalistes, ha de ser un dels factors exponencials de la formació de persones competents pel món laboral. La formació ha de ser el guiatge i oferiment d’unes competències que permetin a l’alumne ser una persona competent en les seves tasques laborals futures. De forma que l’excel•lència és el que es vol cercar en els components empresarials del futur. Tot i que l’objectiu primordial de l’educació hauria de ser el potenciament de la cultura i establir la crítica entre els seus subjectes, el que es vol i, a la vegada, s’intenta propiciar és l’establiment de objectes inerts capaços de competir per establir rols jeràrquics dins de les grans empreses dels països occidentals.
Les proves PISA són un clar exemple de les intencions educatives, polítiques i econòmiques que es pretenen cercar per tal d’establir rànquings entre països. Les grans potències econòmiques entren a formar part d’un joc sense cap tipus de sentit, ja que quantifiquen els països en termes d’educació i, per conseqüent, es deixen la part més important que és la qualificació dels aprenentatges. De manera que molts països del món entren a formar part d’una educació basada en un nombre exacte i sense cap tipus d’explicació coherent envers el “per què?” dels successos. Quan l’educació perd el seu sentit pedagògic, entrem en els paranys dels interessos polítics. I, per tant, podem degustar com es perverteix, deforma incongruent, el sentit complex del sistema.
Les proves PISA escullen una sèrie de centres escolars de forma aleatòria per tal d’establir les seves proves als alumnes. Ara bé, la forma de selecció de centres envers l’execució de les proves també és un tema que gris i fosc, ja que mai s’ha ensenyat d’una forma clara i concisa com s’escullen els centres educatius.
PISA mai ha tingut en compte un dels aspectes més rellevants que tot acte d’avaluació hauria de comportar. La contextualització dels centres ha de ser un dels aspectes més primordials de tot acte avaluatiu, ja que no tothom s’estableix per la mateixa escala de valors i de normes. De manera que quan es perd el context, l’avaluació perd el seu sentit pedagògic i educatiu.
PISA no té en compte altres aspectes com: l’intel•ligència emocional (Goleman). Potser la població educativa de Corea, que es troba encapçalant el rànquing, és una societat que recau en l’excel•lència educativa. Però bé, són feliços els infants a l’escola.
PISA tampoc té en compte les diferents maneres d’aprendre dels infants, ja que no avaluen un procés educatiu. Sinó que avaluen una única prova. De manera que no tenen en compte les intel•ligències múltiples (Gardner) dels infants.
En definitiva, PISA només és una avaluació educativa que recau a través de la perversió que indueixen els interessos polítics i econòmics dels països considerats com a grans potències del món.

SABERS O COMPETÈNCIES?

La nostra societat actual, immersa en la complexitat de les demandes del sector econòmic i empresarial, es troba enfront de les demandes d’aquest sector. De manera que l’empresa necessita gaudir de professionals que hagin assolit unes competències sòlides i, a la vegada, bàsiques per tal que siguin éssers excel•lents en les seves tasques. Així que, la comunitat educativa dels països occidentals, avalua els seus alumnes a partir d’unes competències establertes per l’elitisme tecnocràtic de la comunitat europea. I, a la vegada, estem creant futurs professionals que estiguin preparats per albergar les demandes del sector econòmic i empresarial des d’un enfocament capitalista.

El pas de l’infant per l’escola és el trajecte formatiu més important de la seva vida, ja que és la formació primerenca. I, per tant, suposa l’establiment d’uns hàbits i valors que l’acompanyaran en el seu trajecte vital. De manera que l’escola ha de saber quins objectius vol avaluar, per tal que els seus infants siguin persones competents en el món en el qual vivim actualment. La tradició de l’avaluació, en la gran majoria de les escoles, ens ha portat en una concepció de l’objectivitat d’allò que volem avaluar. Però bé, ara podem observar, en aquesta gran majoria d’escoles, que aquesta manera d’avaluar no és exitosa, ja que es perden moltes dades flagrants de l’avaluació. Així que l’avaluació actual, visionada des d’un enfocament constructivista i defugint de corrents filosòfiques que prediquen el positivisme, no només ha d’avaluar uns resultats concloents. Sinó que ha d’avaluar un procés (l’avaluació de l’experiència educativa és l’avaluació d’un procés que l’infant ha establert per tal d’arribar als continguts que el mestre-guia ha plantejat, en forma d’interrogant, en els seus alumnes). De manera que l’avaluació ha de ser formativa i sumativa. Si tenim en compte aquests aspectes en l’avaluació aconseguirem un procés avaluatiu ètic, ja que tindrem en compte el diagnòstic de les dificultats i facilitats que té l’alumne pel desenvolupament dels seus propis processos, l’orientació de l’estudiant en els seus propis processos, realimentar el procés educatiu, ajudar i motivar els estudiants i qualificar els resultats abans de quantificar-los.

Edgar Morin ens fa menció de 7 sabers bàsics per l’educació del futur. I ens diu els 7 sabers següents: una educació que curi la ceguesa del coneixement, una educació que garanteixi el coneixement pertinent, ensenyar la condició humana, ensenyar l’identitat terrenal, afrontar les incerteses, ensenyar la comprensió i l’ètica del gènere humà. De manera que ens trobem amb la vigència de les competències bàsiques que l’infant i, després, adolescent ha d’assolir durant el seu trajecte educatiu, enfront dels 7 sabers d’Edgar Morin. Uns sabers concebuts des de la complexitat i del rigor progressista pedagògic i no des de la tecnocràcia europea. Per tant, l’escola tenim el gaudiment d’unes competències concebudes des de doctrines capitalistes, aquelles que ens han portat al gran descobriment de les hipoteques “prime” i “subprime”, la caiguda de l’economia i, per últim, la crisi econòmica. De forma que gràcies a les competències bàsiques avaluem alumnes competents per les demandes del sector i ja està.

En definitiva, la comunitat educativa ha d’avaluar un procés que estigui concebut des d’una experiència educativa de qualitat. I, a la vegada, la burocràcia creada per les competències polítiques ha de cercar uns sabers (vocable més pedagògic) que atorguin un futur professional lliure i creatiu de l’individu, i no unes competències (vocable més econòmic i empresarial) que atorguin un futur de vassallatge de les empreses.

EL CONSTRUCTIVISME SOCIAL INTERRACCIONA AMB LA PEDAGOGIA DIGITAL

Actualment, vivim immersos en una societat submergida en el dinamisme i en el constant moviment que sol•licita, d’una forma exhausta, els canvis constants. De manera que l’educació del nostre país no pot quedar en un marge insòlit, ja que la comunitat educativa ha de ser la primera institució en oferir, als seus infants, aquests canvis socials.

Les nostres escoles provenen de la pedagogia grisa (aquell tipus de pedagogia immersa en el conductisme. On l’alumne era un mer espectador de les classes magistrals del seu mestre absolut, sense l’oportunitat de raonar els seus propis coneixements i, sense cap mena de dubte, incapacitat de compartir els seus propis aprenentatges amb la comunitat educativa.). Ara bé, a partir del final de la dècada dels anys setanta, va tornar a sorgir l’escola catalana i activa (era aquella escola que tenia com factor exponencial la llengua catalana com a llengua primordial en la comunitat educativa, aprofitava els coneixements previs dels seus alumnes i apostava per l’autonomia dels infants com a éssers capaços de raonar i construir, d’una forma solvent, els seus propis processos d’ensenyament-aprenentage. Però bé, sempre amb el seguiment, implacable i eficaç, del mestre-guia) i, ara, endinsant-nos en els bells principis de la segona dècada del segle XXI, ens trobem en l’escola digital (és aquella escola on l’infant ha de treballar a partir de les noves tecnologies aplicades a l’educació). De manera que el fet de potenciar els aprenentatges a partir de les noves tecnologies té molts beneficis. Però bé, el mestre-guia ha de saber potenciar aquestes estratègies que li donen, d’una forma fulgurant, els canvis que li plasma la pròpia societat actual. Així que el mestre, en matèries digitals, ha de saber més que els seus propis alumnes, ja que el mestre sempre ha d’anar més enllà. Aquest fet implica que els docents hagin d’estar-se formant constantment.

Per tant, la pedagogia actual (pedagogia digital) ha de plasmar-se des del constructivisme social a dins de les nostres aules que conformen la societat educativa. Així que el constructivisme social implica tenir en compte els coneixements previs dels nostres infants, potenciar la pedagogia de la pregunta per tal que els infants puguin pensar i raonar futurs interrogants, potenciar el diàleg entre alumnes per tal que creïn el seu propi debat per tal de trobar conjuntament una resposta entre el si del grup, potenciar el treball cooperatiu, plasmar els marcs simbòlics com a marcs socials i de debat, etc. De manera que a través del constructivisme social coneixem i creem els aprenentatges de forma conjunta.

En definitiva, la nostra comunitat educativa ha de caminar cap a una pedagogia constructivista social i, a la vegada, afrontar els nous reptes digitals com a una oportunitat de canvi dinàmic i positiu de la nostra pròpia societat. Si creiem en aquesta pedagogia comunitària, aconseguirem una escola de qualitat i concebuda des de l’excel•lència.

Article publicat al Diari del Baix Penedès.

Per a mi la selecció espanyola ...

Vols que guanyi?

Vols que perdi?

Et sents identificat amb els colors de la selecció espanyola?

La selecció espanyola et crea indiferència?

Si us plau, deixa el teu comentari. Ara bé sempre fomentant un debat educat i intel·ligent.

Moltes gràcies.

HIPOCRESIA SOCIAL

Actualment, vivim en la generació de la hipocresia social. La hipocresia social és l'estat en el qual l'individu experimenta el fet del despotisme i el passotisme envers els valors socials que en alguns moments de la nostra història alguns pensadors han cercat i, fins tot, estudiat per tal d'aconseguir uns valors socials i morals de qualitat.

De manera que ens trobem enfront d'una societat amb manca de valors morals. Vivim connectats davant de les pantalles cibernètiques. I a través d'aquestes podem experimentar la cultura del saber i també la cultura de l'ignorància. Així que vivim en un món en format reality-show, on la lliçó de l'esforç es tergiversa amb “el no fer res per tal d'aconseguir els teus propòsits”. Per tant, les noves tecnologies de la informació i la comunicació han canviat els nostres hàbits i també la nostra forma de pensar. A través d'una pantalla podem aconseguir milers i milers d'informacions de tot tipus. Ara bé, això fa que l'homínid hagi de tenir la capacitat de discernir les informacions i, per tant, ésser conscient de les seves troballes cibernètiques. Així que, des de les escoles del nostre país, hem d'aconseguir ensenyar a discernir les informacions i, a la vegada, focalitzar l'eina de les noves tecnologies des de l'intel·lecte humà (la capacitat de discernir les informacions) i no des de “l'aculturació” dels continguts cibernètics.

En definitiva, la comunitat educativa ha de cercar estratègies per tal de potenciar la figura de les noves tecnologies focalitzada des de l'intel·lecte humà i, a la vegada, potenciant la teoria metodològica del constructivisme social, ja que hem de comprendre els aprenentatges a través del treball social i la interdisciplinarietat. Per tant, estimats lectors, la comunitat educativa ha de plantejar-se aquest aspecte (les NTAE) com un dels temes fonamentals en la nostra escola del segle XXI.

LA PEDAGOGIA DE L'ACOMODAMENT

En l'actualitat, vivim immersos en la pèrdua dels lligams pedagògics que van configurar la nova escola dels principis de la democràcia. L'escola convencional, en aquells moments d'incertesa social, va intentar aproximar-se a la premisa de nous models pedagògics per tal de configurar una educació de qualitat. Però bé, tots aquesta esforços s'han vist estroncats per l'ineficaç gestió dels governs, el baix nivell educatiu de les nostres escoles, la poca implicació universitària per tal d'aconseguir l'excel·lència en la formació de nous mestres, el malbaratament de recursos en l'escola, etc., De manera que, actualment, l'escola es troba perduda en una pedagogia sense fonaments i sense cap tipus de sentit. Aquest tipus de pedagogia la podriem denominar “pedagogia de l'acomodament”.

Així que si volem aconseguir una escola de qualitat pels futurs adults del segle XXI, haurem de replantejar-nos moltes qüestions i molts aspectes que, en el present, fan trontollar d'una forma exhausta la nostra escola. Per tant, el conductisme ha de quedar-se en els abismes del passat i obrir el món de l'educació cap a un constructivisme social. On el mestre-dictador passar a ésser un mestre-guia. El mestre-guia ha de respectar els coneixements previs dels seus alumnes, ha de potenciar la formulació d'interrogants per tal que els infants puguin establir dosis de diàlegs acurats, assenyats i educats. I, sobretot, potenciar el treball en societat a partir de marcs simbòlics (marcs socials on els infants puguin efectuar les seves pròpies relacions socials). De manera que la societat educativa no pot anar més lenta que la societat generalista, ja que l'educació sempre ha d'anar més rapida que la pròpia societat. La societat educativa ha d'estar preparada per afrontar els reptes que li ofereix, d'una forma incessant, la societat d'aquest nou segle que tot just acabem de començar.

En conclusió, estimats mestres, ara és l'hora de canviar i de rectificar tot allò que sabem que no ens porta enlloc. Si ho fem junts, de ben segur serà més fàcil.