OPTIMISME EMMASCARAT

Després d'uns quants anys d'inactivitat a través del bloc, avui he decidit tornar a escriure a través d'aquest espai. I ho faig per tal de tornar aquell optimisme que moltes i molts hem perdut al llarg d'aquests anys de crisi econòmica, cultural i social. I és que ja no som aquells joves de vint anys que es volien menjar el món, aquells joves universitàris o acabats de sortir de la Universitat que es pensaven que el món laboral els rebria amb les mans ben obertes i que, per conseqüent, creien en la legalitat per sobre de la corrupció. Aquells que ens lideren ens han tret, en moltes ocasions, l'optimisme de la joventut. Aquell optimisme viu que fa saltar fronteres més enllà de les ja establertes per la pròpia societat globalitzada i conformista. De manera que l'optimisme viu de la joventut s'està començant a transformar amb l'optisme madur del jove que ja està a punt de complir trenta anys. 

La crisi econòmica ha portat a milers de joves a marxar del país,  talents universitàris a habitar altres llars on l'acollien millor, els primers de la classe induïts per l'atur exhaust espanyol obligats a marxar a terres estrangeres perquè les expectatives terrenals estaven colpides de corrupció i egoïsme, entre d'altres factors. Per tant, milers de joves hem vist, tal i com diu en Francesc Torralba, com "allò sòlid es desfà." Allò que creiem que perduraria fins al llarg de les nostres dies ja no és vàlid i, per tant, podem afirmar, d'una manera rotunda, que estem vivint un canvi d'època. I per tal d'afrontar els canvis amb transcendència cal abordar grans reformulacions de les nostres estructures de pensament, d'accions, entre d'altres components que envolten les nostres estructures mentals que efectuen els nostres comportaments. De manera que és necessari reformular les idees dels vells partits polítics que ja no tenen cap tipus de sentit envers les demandes de la societat actual, és necessari reformular i canviar antigues praxis que ja han perdut la seva vàlua i, per tant, hem d'afrontar aquest canvi d'època per eradicar els absolutisme de la modernitat i, en moltes ocasions, la mancança de memòria històrica envers el projecte de la postmodernitat. Així que immersos en aquest canvi d'època, una època líquida, hem de ser conscients que l'optimisme ha de ser l'oportunitat per enderrocar els fonaments, dèbils i encarcarats, de l'antic règim. 

Per tal de fonamentar aquesta realitat històrica ens sembla interessant esmentar les paraules que el Papa Francesc, Jorge Mario Bergoglio, va reblar a la trobada amb el món de la cultura que va tenir lloc a l'aula magna de la Pontíficia Facultat de Teologia de Sardenya (Càller). 

"Davant d'aquesta realitat, quines són les reaccions? Tornem als dos deixebles d'Emaús: desil·lusionats davant la mort de Jesús, es mostren resignats i busquen fugir de la realitat, deixen Jerusalem. Aquestes mateixes actituds les podem llegir també en aquest moment històric. Davant la crisi hi pot haver resignació, pessimisme cap a qualsevol possibilitat d'una intervenció eficaç. D'alguna manera és un rentar-se les mans de la dinàmica mateixa de l'actual giragonsa històrica, denunciant-ne els aspectes més negatius amb una mentalitat semblant a aquell moviment espiritual i teològic del segle II després de Crist que es va denominar apocalíptic. Nosaltres tenim la temptació, pensar en clau apocalíptica."

Així doncs, com a éssers humans que hem esdevingut i, per consegüent, tenim la virtut d'esdevenir éssers cognitius per entonomàsia, hem de ser capaços de cercar l'optimisme madur per regenerar i refundar, amb noves idees i nous programes, la nostra preuada societat. Per tant, només els canvies afrontats des de l'actitud de valentia i força esdevindran canvis assenyats, dialogats, debatuts, reflexionats i preconcebuts des de l'excel·lència.

LOS 14 PRINCIPIOS DE DEMING EN RELACIÓN CON LA EDUCACIÓN

Deming ofreció catorce principios fundamentales excepcionales para la gestión y transformación de la eficacia empresarial, con el objetivo de ser competitivo, mantenerse en el negocio y dar empleo. Los puntos se presentaron por primera vez en su libro "Out of the Crisis" ("Salir de la Crisis").
1. Crear constancia en el mejoramiento de productos y servicios, con el objetivo de ser competitivo y mantenerse en el negocio, además proporcionar puestos de trabajo.
En el campo educativo pasa exactamente lo mismo, ya que los profesionales de la educación luchan para que su escuela en concreto sea la mejor (salga en los rankings internacionales). De forma que si la escuela recae en la excelencia, más demanda por parte de las familias tendrá.
2. Adoptar una nueva filosofía de cooperación en la cual todos se benefician, y ponerla en práctica enseñándola a los empleados, clientes y proveedores.
Los maestros deben trabajar en cooperación. De forma que en la Universidades ya se les prepara para poder trabajar en grupos humanos. Si el profesional de la educación trabaja correctamente en grupos, sabrá optimizar su propia faena y la del grupo. Por lo tanto la empresa educativa ganará en tiempo y también en costes.
3. Desistir de la dependencia en la inspección en masa para lograr calidad. En lugar de esto, mejorar el proceso e incluir calidad en el producto desde el comienzo.
En el campo educativo pasa exactamente que en campo empresarial. La escuela, sin ánimos de generalizar, prepara su calidad tan solo cuando espera una inspección educativa. En cambio, tendríamos que apostar por una calidad des del principio del proceso del producto o de la educación.
4. Terminar con la práctica de comprar a los más bajos precios. En lugar de esto, minimizar el costo total en el largo plazo. Buscar tener un solo proveedor para cada ítem, basándose en una relación de largo plazo de lealtad y confianza.
Tenemos que ofrecer un producto de calidad a nuestros clientes o a nuestros alumnos. De forma que compraremos recursos de calidad i minimizaremos el coste total en el largo plazo. Y también buscaremos tener un proveedor para cada ítem establecido.
5. Mejorar constantemente y por siempre los sistemas de producción, servicio y planeamiento de cualquier actividad. Esto va a mejorar la calidad y la productividad, bajando los costos constantemente.
En el campo educativo pasa exactamente lo mismo, ya que si el profesional de la educación mejora su docencia, planificación y gestión, mejorará su calidad como docente y, por lo tanto, también mejorará su productividad. Si todos estos aspectos mejoran también se podrán mejorar los costes.
6. Establecer entrenamiento dentro del trabajo (capacitación).
En el campo educativo el entrenamiento puede darse a través de dinámicas de cohesión grupo, cursos, etc.
7. Establecer líderes, reconociendo sus diferentes habilidades, capacidades y aspiraciones. El objetivo de la supervisión debería ser ayudar a la gente, máquinas y dispositivos a realizar su trabajo.
Los líderes, en el campo educativo, vienen dados por los equipos directivos, los coordinadores, etc. No obstante, tienen poca vigencia y respeto, ya que estan mal considerados y remunerados.
8. Eliminar el miedo y construir confianza, de esta manera todos podrán trabajar más eficientemente.
Establecer horas de dialogo entre iguales. Se podrían aprovechar horas de ciclos para hacer dinámicas de grupos, donde todos podamos expresar nuestros miedos y problemas.
9. Borrar las barreras entre los departamentos. Abolir la competición y construir un sistema de cooperación basado en el mutuo beneficio que abarque toda la organización.
Este ítem se ve más de cerca en las escuelas concertadas y privadas. Ya que el papel empresarial se toca más de cerca. Por lo tanto se tendría que apostar por una empresa educativa con un único objetivo: la educación integral del alumno.
10. Eliminar eslóganes, exhortaciones y metas pidiendo cero defectos o nuevos niveles de productividad. Estas exhortaciones solo crean relaciones de rivalidad, la principal causa de la baja calidad y la baja productividad reside en el sistema y este va más allá del poder de la fuerza de trabajo.
Este ítem tambien tiene mucha relación con el sistema educativo, ya que las escuelas piden unas expectativas para sus alumnos y, en muchas ocasiones, esto crea mucha incertidumbre en nuestros alumnos. Por lo tanto, el profesional de la educación deberá respetar la multiplicidad de ritmos que hay para llegar a los aprendizajes.
11. Eliminar cuotas numéricas y la gestión por objetivos.
Es bueno tener unos objetivos marcados. Ahora bien debemos tener la libertad de romper con los objetivos y alcanzar otros que a lo mejor tienen más importancia o vigencia.
12. Remover barreras para apreciar la mano de obra y los elementos que privan a la gente de la alegría en su trabajo. Esto incluye eliminar las evaluaciones anuales o el sistema de méritos que da rangos a la gente y crean competición y conflictos.
Trabajar para la calidad y no trabajar para la evaluación.
13. Instituir un programa vigoroso de educación y auto mejora.
En el campo educativo lo diríamos de la siguiente manera: repensar nuestra labor educativa. Repensar nuestra propia experiencia educativa. El mero echo de repensar, producirá nuestra mejora como profesionales de la educación.
14. Poner a todos en la compañía a trabajar para llevar a cabo la transformación. La transformación es trabajo de todos.
Como trabajamos en grupos de cooperación, el cambio recae en las manos de todos los profesionales de la educación. Por lo tanto, la transformación depende de todos y todas.

LA CLASSE MAGISTRAL DEL DOCTOR VICENÇ BENEDITTO

El passat dilluns dia 20 de febrer del 2010 assistia, a la Universitat de Barcelona, el doctor Vicenç Beneditto. L’eminent doctor ens va obsequiar amb una classe magistral sobre l’avaluació actual de la docència universitària. Ara bé, el més gustós de la conferència va ésser les seves retòriques visionades des de la crítica.

Ens va explicar que antigament, durant els principis de la democràcia, per tal d’entrar com a docent a la Universitat es feia mitjançant una oposició centralitzada a Madrid. De manera que tots els joves aspirants a docent universitari, ho havien de fer mitjançant unes proves que s’impartien a la capital de l’estat espanyol. El doctor Beneditto ens explicava que l’avaluació no era l’encertada, ja que les ideologies del moment podien jugar males passades. I, per tant, els tribunals eren dubtosos en la seva objectivitat. I, a més a més, era obligatori expressar-se en castellà. De manera que aquest aspecte era un inconvenient per als aspirants de Catalunya.

Quan el PSOE va guanyar les seves primeres eleccions (l’any 1982) es va descentralitzar el procés i es van incorporar les mateixes proves, però en les diferents comunitats autònomes. Els tribunals estaven conformats per cinc persones del Departament de la pròpia Universitat. De manera que s’havia avançat en l’àmbit lingüístic. Però bé, continuava havent-hi una gran mancança d’objectivitat en les proves, ja que es podia caure, en moltes ocasions, en l’endogamia de la pròpia Universitat.

Quan el PP va guanyar les seves primeres eleccions, les oposicions sofreixen alguns canvis. S’augmenta el nombre de persones per tribunal (els tribunals estaven formats per set persones) i el tribunal no podia ser de la mateixa Universitat. De manera que els membres del tribunal eren escollits de forma aleatòria per totes les facultats de l’estat espanyol. Ara bé el president del tribunal havia de ser el membre més gran del departament de la facultat on s’impartien les proves d’oposició. Ara bé, els membres del govern van poder observar que posant més persones en un tribunal, no s’augmentava en la rigurositat i en l’excel•lència de les proves. I, a més a més, va haver-hi un flagrant augment en les despeses de les proves, ja que s’augmentava en les persones que conformaven els diferents tribunals i se’ls hi havia de pagar els desplaçaments i els allotjaments.

L’any 2004 el PSOE torna a guanyar les eleccions generals de l’estat espanyol. I, en aquest període, es torna a canviar la fase d’oposició. Europa proposa al conjunt dels seus països entrar dins del marc d’EES. De manera que ara, en l’actualitat, per entrar en la docència universitària ha d’haver publicat en revistes indexades que entren en el rànking de punts estipulats per la Comunitat Europea.

En definitiva, escoltar a Vicenç Beneditto em va semblar escoltar aquells joves de la transició, amants de canvis positius per la nostra societat actual. Aquell jove que va ser, encara continua viu a través de les seves retòriques, plasmades en la crítica positiva i constructiva.

PESA PISA?

En l’actualitat, vivim immersos en una societat on la globalització emmarca el sentit organitzatiu-econòmic dels països considerats com a desenvolupats. De manera que aquests països (o potències econòmiques) competeixen en tots els camps on l’economia hi recau de forma preponderada. Així que l’educació no hi queda exclosa, ja que és un dels aspectes més flagrants de la convergència entre els països desenvolupats. L’educació, segons els països sota una administració i gestió concebuda des de les doctrines capitalistes, ha de ser un dels factors exponencials de la formació de persones competents pel món laboral. La formació ha de ser el guiatge i oferiment d’unes competències que permetin a l’alumne ser una persona competent en les seves tasques laborals futures. De forma que l’excel•lència és el que es vol cercar en els components empresarials del futur. Tot i que l’objectiu primordial de l’educació hauria de ser el potenciament de la cultura i establir la crítica entre els seus subjectes, el que es vol i, a la vegada, s’intenta propiciar és l’establiment de objectes inerts capaços de competir per establir rols jeràrquics dins de les grans empreses dels països occidentals.
Les proves PISA són un clar exemple de les intencions educatives, polítiques i econòmiques que es pretenen cercar per tal d’establir rànquings entre països. Les grans potències econòmiques entren a formar part d’un joc sense cap tipus de sentit, ja que quantifiquen els països en termes d’educació i, per conseqüent, es deixen la part més important que és la qualificació dels aprenentatges. De manera que molts països del món entren a formar part d’una educació basada en un nombre exacte i sense cap tipus d’explicació coherent envers el “per què?” dels successos. Quan l’educació perd el seu sentit pedagògic, entrem en els paranys dels interessos polítics. I, per tant, podem degustar com es perverteix, deforma incongruent, el sentit complex del sistema.
Les proves PISA escullen una sèrie de centres escolars de forma aleatòria per tal d’establir les seves proves als alumnes. Ara bé, la forma de selecció de centres envers l’execució de les proves també és un tema que gris i fosc, ja que mai s’ha ensenyat d’una forma clara i concisa com s’escullen els centres educatius.
PISA mai ha tingut en compte un dels aspectes més rellevants que tot acte d’avaluació hauria de comportar. La contextualització dels centres ha de ser un dels aspectes més primordials de tot acte avaluatiu, ja que no tothom s’estableix per la mateixa escala de valors i de normes. De manera que quan es perd el context, l’avaluació perd el seu sentit pedagògic i educatiu.
PISA no té en compte altres aspectes com: l’intel•ligència emocional (Goleman). Potser la població educativa de Corea, que es troba encapçalant el rànquing, és una societat que recau en l’excel•lència educativa. Però bé, són feliços els infants a l’escola.
PISA tampoc té en compte les diferents maneres d’aprendre dels infants, ja que no avaluen un procés educatiu. Sinó que avaluen una única prova. De manera que no tenen en compte les intel•ligències múltiples (Gardner) dels infants.
En definitiva, PISA només és una avaluació educativa que recau a través de la perversió que indueixen els interessos polítics i econòmics dels països considerats com a grans potències del món.

SABERS O COMPETÈNCIES?

La nostra societat actual, immersa en la complexitat de les demandes del sector econòmic i empresarial, es troba enfront de les demandes d’aquest sector. De manera que l’empresa necessita gaudir de professionals que hagin assolit unes competències sòlides i, a la vegada, bàsiques per tal que siguin éssers excel•lents en les seves tasques. Així que, la comunitat educativa dels països occidentals, avalua els seus alumnes a partir d’unes competències establertes per l’elitisme tecnocràtic de la comunitat europea. I, a la vegada, estem creant futurs professionals que estiguin preparats per albergar les demandes del sector econòmic i empresarial des d’un enfocament capitalista.

El pas de l’infant per l’escola és el trajecte formatiu més important de la seva vida, ja que és la formació primerenca. I, per tant, suposa l’establiment d’uns hàbits i valors que l’acompanyaran en el seu trajecte vital. De manera que l’escola ha de saber quins objectius vol avaluar, per tal que els seus infants siguin persones competents en el món en el qual vivim actualment. La tradició de l’avaluació, en la gran majoria de les escoles, ens ha portat en una concepció de l’objectivitat d’allò que volem avaluar. Però bé, ara podem observar, en aquesta gran majoria d’escoles, que aquesta manera d’avaluar no és exitosa, ja que es perden moltes dades flagrants de l’avaluació. Així que l’avaluació actual, visionada des d’un enfocament constructivista i defugint de corrents filosòfiques que prediquen el positivisme, no només ha d’avaluar uns resultats concloents. Sinó que ha d’avaluar un procés (l’avaluació de l’experiència educativa és l’avaluació d’un procés que l’infant ha establert per tal d’arribar als continguts que el mestre-guia ha plantejat, en forma d’interrogant, en els seus alumnes). De manera que l’avaluació ha de ser formativa i sumativa. Si tenim en compte aquests aspectes en l’avaluació aconseguirem un procés avaluatiu ètic, ja que tindrem en compte el diagnòstic de les dificultats i facilitats que té l’alumne pel desenvolupament dels seus propis processos, l’orientació de l’estudiant en els seus propis processos, realimentar el procés educatiu, ajudar i motivar els estudiants i qualificar els resultats abans de quantificar-los.

Edgar Morin ens fa menció de 7 sabers bàsics per l’educació del futur. I ens diu els 7 sabers següents: una educació que curi la ceguesa del coneixement, una educació que garanteixi el coneixement pertinent, ensenyar la condició humana, ensenyar l’identitat terrenal, afrontar les incerteses, ensenyar la comprensió i l’ètica del gènere humà. De manera que ens trobem amb la vigència de les competències bàsiques que l’infant i, després, adolescent ha d’assolir durant el seu trajecte educatiu, enfront dels 7 sabers d’Edgar Morin. Uns sabers concebuts des de la complexitat i del rigor progressista pedagògic i no des de la tecnocràcia europea. Per tant, l’escola tenim el gaudiment d’unes competències concebudes des de doctrines capitalistes, aquelles que ens han portat al gran descobriment de les hipoteques “prime” i “subprime”, la caiguda de l’economia i, per últim, la crisi econòmica. De forma que gràcies a les competències bàsiques avaluem alumnes competents per les demandes del sector i ja està.

En definitiva, la comunitat educativa ha d’avaluar un procés que estigui concebut des d’una experiència educativa de qualitat. I, a la vegada, la burocràcia creada per les competències polítiques ha de cercar uns sabers (vocable més pedagògic) que atorguin un futur professional lliure i creatiu de l’individu, i no unes competències (vocable més econòmic i empresarial) que atorguin un futur de vassallatge de les empreses.

EL CONSTRUCTIVISME SOCIAL INTERRACCIONA AMB LA PEDAGOGIA DIGITAL

Actualment, vivim immersos en una societat submergida en el dinamisme i en el constant moviment que sol•licita, d’una forma exhausta, els canvis constants. De manera que l’educació del nostre país no pot quedar en un marge insòlit, ja que la comunitat educativa ha de ser la primera institució en oferir, als seus infants, aquests canvis socials.

Les nostres escoles provenen de la pedagogia grisa (aquell tipus de pedagogia immersa en el conductisme. On l’alumne era un mer espectador de les classes magistrals del seu mestre absolut, sense l’oportunitat de raonar els seus propis coneixements i, sense cap mena de dubte, incapacitat de compartir els seus propis aprenentatges amb la comunitat educativa.). Ara bé, a partir del final de la dècada dels anys setanta, va tornar a sorgir l’escola catalana i activa (era aquella escola que tenia com factor exponencial la llengua catalana com a llengua primordial en la comunitat educativa, aprofitava els coneixements previs dels seus alumnes i apostava per l’autonomia dels infants com a éssers capaços de raonar i construir, d’una forma solvent, els seus propis processos d’ensenyament-aprenentage. Però bé, sempre amb el seguiment, implacable i eficaç, del mestre-guia) i, ara, endinsant-nos en els bells principis de la segona dècada del segle XXI, ens trobem en l’escola digital (és aquella escola on l’infant ha de treballar a partir de les noves tecnologies aplicades a l’educació). De manera que el fet de potenciar els aprenentatges a partir de les noves tecnologies té molts beneficis. Però bé, el mestre-guia ha de saber potenciar aquestes estratègies que li donen, d’una forma fulgurant, els canvis que li plasma la pròpia societat actual. Així que el mestre, en matèries digitals, ha de saber més que els seus propis alumnes, ja que el mestre sempre ha d’anar més enllà. Aquest fet implica que els docents hagin d’estar-se formant constantment.

Per tant, la pedagogia actual (pedagogia digital) ha de plasmar-se des del constructivisme social a dins de les nostres aules que conformen la societat educativa. Així que el constructivisme social implica tenir en compte els coneixements previs dels nostres infants, potenciar la pedagogia de la pregunta per tal que els infants puguin pensar i raonar futurs interrogants, potenciar el diàleg entre alumnes per tal que creïn el seu propi debat per tal de trobar conjuntament una resposta entre el si del grup, potenciar el treball cooperatiu, plasmar els marcs simbòlics com a marcs socials i de debat, etc. De manera que a través del constructivisme social coneixem i creem els aprenentatges de forma conjunta.

En definitiva, la nostra comunitat educativa ha de caminar cap a una pedagogia constructivista social i, a la vegada, afrontar els nous reptes digitals com a una oportunitat de canvi dinàmic i positiu de la nostra pròpia societat. Si creiem en aquesta pedagogia comunitària, aconseguirem una escola de qualitat i concebuda des de l’excel•lència.

Article publicat al Diari del Baix Penedès.

Per a mi la selecció espanyola ...

Vols que guanyi?

Vols que perdi?

Et sents identificat amb els colors de la selecció espanyola?

La selecció espanyola et crea indiferència?

Si us plau, deixa el teu comentari. Ara bé sempre fomentant un debat educat i intel·ligent.

Moltes gràcies.

HIPOCRESIA SOCIAL

Actualment, vivim en la generació de la hipocresia social. La hipocresia social és l'estat en el qual l'individu experimenta el fet del despotisme i el passotisme envers els valors socials que en alguns moments de la nostra història alguns pensadors han cercat i, fins tot, estudiat per tal d'aconseguir uns valors socials i morals de qualitat.

De manera que ens trobem enfront d'una societat amb manca de valors morals. Vivim connectats davant de les pantalles cibernètiques. I a través d'aquestes podem experimentar la cultura del saber i també la cultura de l'ignorància. Així que vivim en un món en format reality-show, on la lliçó de l'esforç es tergiversa amb “el no fer res per tal d'aconseguir els teus propòsits”. Per tant, les noves tecnologies de la informació i la comunicació han canviat els nostres hàbits i també la nostra forma de pensar. A través d'una pantalla podem aconseguir milers i milers d'informacions de tot tipus. Ara bé, això fa que l'homínid hagi de tenir la capacitat de discernir les informacions i, per tant, ésser conscient de les seves troballes cibernètiques. Així que, des de les escoles del nostre país, hem d'aconseguir ensenyar a discernir les informacions i, a la vegada, focalitzar l'eina de les noves tecnologies des de l'intel·lecte humà (la capacitat de discernir les informacions) i no des de “l'aculturació” dels continguts cibernètics.

En definitiva, la comunitat educativa ha de cercar estratègies per tal de potenciar la figura de les noves tecnologies focalitzada des de l'intel·lecte humà i, a la vegada, potenciant la teoria metodològica del constructivisme social, ja que hem de comprendre els aprenentatges a través del treball social i la interdisciplinarietat. Per tant, estimats lectors, la comunitat educativa ha de plantejar-se aquest aspecte (les NTAE) com un dels temes fonamentals en la nostra escola del segle XXI.

LA PEDAGOGIA DE L'ACOMODAMENT

En l'actualitat, vivim immersos en la pèrdua dels lligams pedagògics que van configurar la nova escola dels principis de la democràcia. L'escola convencional, en aquells moments d'incertesa social, va intentar aproximar-se a la premisa de nous models pedagògics per tal de configurar una educació de qualitat. Però bé, tots aquesta esforços s'han vist estroncats per l'ineficaç gestió dels governs, el baix nivell educatiu de les nostres escoles, la poca implicació universitària per tal d'aconseguir l'excel·lència en la formació de nous mestres, el malbaratament de recursos en l'escola, etc., De manera que, actualment, l'escola es troba perduda en una pedagogia sense fonaments i sense cap tipus de sentit. Aquest tipus de pedagogia la podriem denominar “pedagogia de l'acomodament”.

Així que si volem aconseguir una escola de qualitat pels futurs adults del segle XXI, haurem de replantejar-nos moltes qüestions i molts aspectes que, en el present, fan trontollar d'una forma exhausta la nostra escola. Per tant, el conductisme ha de quedar-se en els abismes del passat i obrir el món de l'educació cap a un constructivisme social. On el mestre-dictador passar a ésser un mestre-guia. El mestre-guia ha de respectar els coneixements previs dels seus alumnes, ha de potenciar la formulació d'interrogants per tal que els infants puguin establir dosis de diàlegs acurats, assenyats i educats. I, sobretot, potenciar el treball en societat a partir de marcs simbòlics (marcs socials on els infants puguin efectuar les seves pròpies relacions socials). De manera que la societat educativa no pot anar més lenta que la societat generalista, ja que l'educació sempre ha d'anar més rapida que la pròpia societat. La societat educativa ha d'estar preparada per afrontar els reptes que li ofereix, d'una forma incessant, la societat d'aquest nou segle que tot just acabem de començar.

En conclusió, estimats mestres, ara és l'hora de canviar i de rectificar tot allò que sabem que no ens porta enlloc. Si ho fem junts, de ben segur serà més fàcil.

LA PEDAGOGIA DEL XESCO. NOMÉS LI PUC DIR: MOLTES GRÀCIES!

En l’actualitat, vivim en una societat submisa en l’elitisme incongruent dels conceptes retòrics dels aprenentatges més exhausts i, a la vegada, immersa en les proves de maduresa i competències basades en la memorització i mecanització dels aprenentatges. La nostra societat ha oblidat l’aprenentatge basat en la creativitat, la espontaneïtat, la innovació, el moviment (la coneixença del propi cos), la interpretació, el ritme, la dansa, etc., de manera que la nostra societat educativa ha menystingut tots aquells aspectes que fan que els nostres infants raonin, pensin i elaborin els seus propis coneixements. Així que ens trobem davant d’un moment de crisi educativa, on l’alfabetització (no menys important que la creativitat) preval per sobre de la creativitat.

No obstant això, el nostre país, al llarg de la seva història educativa, ha gaudit de grans educadors, mestres, professors, pedagogs, psicòlegs, psicopedagogs, etc., i que d’alguna manera, en menor o en major proporcionalitat, han deixat la seva petjada en el sistema educatiu del nostre preuat país. De manera que avui, pel seu llegat històric i per la seva tasca pedagògica-musical, és de gran justícia fer esment d’en Xesco Boix.

Avui, 21 de juliol, fa 25 anys que ens va deixar un gran educador. I és que a través de la seva música i les seves lletres, el nostre artista creava un vincle que produïa que els subjectes dels infants es fessin preguntes sobre aspectes primordials de la vida, convidava a reflexionar sobre aspectes bàsics de la nostra convivència, convidava a cantar sense perjudicis, convidava a ballar sense temor algun i, sobretot, cantava als infants perquè creia en un món lliure i immers en la pau absoluta. I el seu raonament era clar i obvi: “si volem aconseguir que el poble esdevingui plenament lliure, hem de començar a educar per les llibertats ja des de ben petits”. De manera que, sense cap mena de dubte, és de justícia, i a la vegada, gran rellevància fer menció del nostre cantautor com un dels grans pedagogs de la dècada dels anys vuitanta, ja que, en moltes ocasions, atribuïm la pedagogia només als acadèmics, retòrics i plens de conceptes, de les nostres universitats. I, sens dubte, això és un flagrant error, ja que hi ha moltes formes d’experimentar la pedagogia.

En definitiva, és evident i ningú pot refusar que el treball d’en Xesco Freixas va ésser minuciós i, a més a més, les llavors ben conreades encara, ara, ens donen els seus fruits. Per tant, moltes gràcies Xesco. Tan debò l’educació del nostre país prengués nota dels missatges de les teves cançons, per tal d’aconseguir uns aprenentatges més vivencials i basats en les potencialitats creatives dels infants. “Sentir el sol damunt la cara i estimar-se de debò i trobar-se vius encara i cantar sense por”.

LA PEDAGOGIA TRANSGRESSORA. UN DIA DE PLUJA A L’ESCOLA

L’escola del segle XXI, aquella escola immersa en processos de canvis metodològics, ha d’afrontar, amb rigor i serietat, les noves tendències pedagògiques que ens plasmen els ideòlegs i pensadors (pedagogs, psicòlegs, mestres, etc.). Aleshores, aquella escola on la primordialitat dels aprenentatges era la transmissió de coneixements, sense cap mena de dubte, ha de quedar en els abismes del passat. En canvi, en l’escola actual han de triomfar per sobre dels nivells qualitatius dels aprenentatges els següents aspectes: els sentiments dels infants, l’admiració, el fet de sorprendre’s, el silenci per les coses quotidianes que encara l’infant ha de descobrir per ell sol i en el si del treball social, la contemplació dels successos o fets, etc., Tots aquests aspectes que el docent haurà de tenir en rellevància per tal d’emprendre un ensenyament-aprenentatge de qualitat, aniran acompanyats a través de la concepció metodològica del Constructivisme Social. Així que el docent, amant de l’escola dels aprenentatges socials, haurà de tenir en compte els coneixements previs dels infants, plasmar als seus subjectes preguntes que impliquin la fonamentació del diàleg entre homínids, la interacció contant entre éssers per tal d’afavorir un aprenentatge social ric, la plasmació d’hipòtesis entre infants, crear vincles empàtics per tal que l’aprenentatge estigui impregnat d’un diàleg seriós i educat. I, finalment, trobar una resposta conclusiva que ens resolgui l’interrogant (la pedagogia de la pregunta) formulat pel propi docent. Per tant, l’escola ha de caminar cap a experiències alternatives, ja que la convencionalitat i l’encarcarament social de moltes escoles del nostre país, necessiten una transgressió pedagògica. La pedagogia transgressora és aquell tipus de pedagogia que té en compte els sentiments dels infants, que crea espais perquè pugui admirar el seu entorn i admirar-se de si mateix, indaga espais on l’infant pugui contemplar la riquesa de la seva proximitat ecològica i el descobriment d’aquesta, potencia el silenci per tal d’aflorar noves sensacions i creacions del seu propi esquema mental. Per tant, la pedagogia transgressora ha de fonamentar i, a la vegada, plasmar, en el conjunt de la comunitat educativa, un diàleg acurat entre el racionalisme i l‘emoció. Llavors, el racionalisme i l’emoció han de crear vincles simbiòtics per tal de trobar un sentit coherent als aprenentatges.

Avui el cel s’ha despertat tapat i les previsions metereòlogiques preveien pluges abundants al llarg del dia. Però bé, fins ben bé les 10 hores del matí no ha començat a ploure. L’escola tradicional, davant d’aquest succés atmosfèric, optaria perquè els nens es quedessin dins de l’aula, ja que l’aigua i tots els components que conformen el canvi de paisatge que comporta un dia de pluja no tenen cap tipus de significat per l’escola tradicional. En canvi, l’escola actual, aquella escola amant del Constructivisme Social i de la pedagogia transgressora, concebrà la pluja com un ritual, ja que a través de la pluja i el canvi que comporta aquest fenomen a nivell paisatgístic es consideren com a aspectes rellevants pels aprenentatges dels infants. Per tant, els docents a les 10 hores del matí han optat per agafar els paraigües i anar a donar una volta pels carrers del poble de Tàrrega. La sortida ha estat concebuda com a un ritual impregnat de dosis de descobriments i sensacions que han provocat l’admiració en els subjectes dels infants i la contemplació envers aquest succés (obrir tots els paraigües i apreciar les diferents gammes de colors de tots els companys, sentir el soroll de les gotes de l’aigua caure per sobre del paraigua, al terra, per sobre dels capons dels cotxes, contemplar i admirar el canvi de paisatge que comporta la pluja, olorar la pluja, l’asfalt, el terra, etc.). Per tant, la pluja ha de servir com a font de riquesa en els aprenentatges dels infants que conformen l’escola en l’actualitat.

A les 11 hores els infants han arribat a la classe, juntament amb el seu mestre-guia. Aquests han evocat els seus sentiments envers l’experiència viscuda (han plasmat què els ha expressat el silenci, què han contemplat, què els ha admirat, etc.). La intencionalitat de plasmar i, a la vegada, indagar preguntes (la pedagogia de la pregunta) en els subjectes dels infants és observar si el procés que hem seguit en la sortida s’ha impregnat d’un significat coherent i experiencial.

A les 12 hores des de dalt la finestra, hem pogut observar com hi havia un bassal ple d’aigua. I en Miquel (infant de 4 anys), ens ha proposat d’anar-lo a observar. Bé doncs, tota la classe hem baixat al pati i hem apreciat el bassal. Primerament, han pogut apreciar que un bassal immòbil té la funció de mirall refractant i, al cap d’una estona, han pogut veure, a través de l’experiència, que si toquem amb les mans el bassal les nostres imatges es desfiguren, fins al punt de distursionar-se. Per tant, l’escola no pot deixar escapar aquestes ocasions experiencials que li ofereix el dia a dia de l’acció educativa de l’aula, ja que l’infant aprèn a partir de la seva experiència com a ésser i amb les relacions amb els altres éssers que conformen la societat.

En conclusió, la comunitat educativa ha deixar enrere aquella escola amant de la mecanització dels processos d’ensenyament-aprenentatge. Així que l’escola haurà d’ésser concebuda a través de la concepció metodològica del Constructivisme Social i, a la vegada, crear un diàleg interaccionista entre el racionalisme i l’emoció.

SEPARACIÓ TEMPORAL

Els pares del Joan l’han trucat a les cinc de la tarda i li han dit que avui no es podia entretenir durant la sortida de l’escola perquè havien de parlar molt seriosament amb ell. En aquells moments, el subjecte del Joan ha quedat evadit i immers en la por i la temença de la seriositat i rigorositat del missatge dels seus pares.

A un quart de cinc el Joan ha arribat a casa. Els seus pares l’han convidat a entrar al menjador i li han dit que no es preocupi que no era res greu, però que havien de parlar amb ell i, precisament, no era fàcil parlar dels temes que estaven a punt d’encetar (no sabien com començar les argumentacions). Però bé, finalment, ha encetat la conversa el pare i, amb delicadesa i tacte, li ha dit: Mira fill, la mare i jo no passem per un bon moment. I, per tant, hem decidit separar-nos temporalment. La cara del Joan ha canviat per moments (una cara impregnada de tristesa, incertesa, malenconia, etc.). En aquests moments, quan hem de fer esment d’un problema que desemboca a una realitat, és important actuar de forma acurada (un gest, una acaricia, unes paraules tranquil·litzadores, etc., són crucials i flagrants per aproximar-se a l'infant i entredir-li un "no passa res, tot s'arreglarà), ja que l’infant necessita, en tot moment, les dues figures que li han donat la vida. Seria un error caure en l’argument de les retòriques superracionalistes (on els subjectes volen establir la raó i vehiculen aquesta raó a mars de baralles sense cap tipus de sentit. I, per tant, obliden la figura de l'infant). Per tant, serà d’imprescindible recomanació arribar a un acord benefactor entre pare i mare (pare o pare, mare o mare), perquè el trauma del nen no esdevingui a patologies diverses (ansietat, depressions, etc.). Doncs bé, els adults, aquells éssers cognitivament preparats per afrontar nous reptes, hem d’intentar portar la separació de forma positiva, ja que l’infant no en té cap tipus de culpa dels nostres problemes.

Per tant, l’escola no pot quedar exclosa dels afers familiars, ja que en tot moment ha de saber què li passa el nen en el seu context familiar. Només així, aconseguirem que pares i mares sàpiguen quin és el rendiment acadèmic del seu fill?, quins sentiments desemboca el subjecte del seu fill?, com es sent?, etc. Per tant, l'escola ha de veure la separació com un fet absolutament ormal i, a la vegada, intentar esblir diàleg entre les dues parts (i si pot ésser de foma conjunta). Hem de tenir clar, que l'escola és una de les primeres institucions, juntament amb la família, que ofereix valors morals democràtics. Per tant, haurà de vetllar, en tot moment, perquè aquest fet no es vegi mancat per la ruptura de la parella o matrimoni.

Per tant, la separació s'ha d'afrontar com a una desunió de la parella (s'ha acabat l'amor, la rutina ens ha portat a a frustració, el silenci ens ha menjat, etc.) i, per tant, hem de guardarles formes perquè l'infant no caigui en símptomes de frustració i tristesa, ja que aquest fet es veurà palès en el su bagatge acadèmic i anímic. Si aconseguim que la parella separada afronti la ruptura sense retrets i mentides, sense cap mena de dubte aconseguirem que l'infant no es senti més confús del que pot estar en aquestes ocasions. I, per tant, l'escola no pot quedar-se al marge envers aquesta temàtica tan a l'abast de totes les famílies en aquest segle XXI.

LA TROBADA SIMBIÒTICA ENTRE EL RACIONALISME I L’EMOCIÓ

Durant molts anys d’encarcaració social, la nostra societat educativa creia en una educació basada en el racionalisme exhaust. Per tant, era aquella comunitat educativa que defugia de les emocions entre subjectes. Ara bé, tampoc hem de generalitzar i culpabilitzar a tota la comunitat educativa d’un país, ja que hi havia molts docents i pedagogs delitosos de grans canvis.

La segona República va suposar el gran esforç i treball de l’escola Nova (escola lliure que cercava la creativitat, l’espontaneïtat, l’aprenentatge a través de l’experimentació directe amb el medi, l’empatia entre éssers, interacció social, etc.). Però bé, tots aquests esforços, portats a terme per grans professionals (Pau Vila, Rosa Sensat, Maria Antònia Canals, etc.), es van veure estroncats a causa de la dictadura franquista. Per tant, la potenciació de la creativitat de l’ésser es va transformar en la pròpia veritat ineludible de l’ésser racional. Les retòriques magistrals del subjecte superracionalista es van transformar en l’únic eix primordial de l’aprenentatge dels individus, ja que l’infant no tenia cap tipus de protagonisme dins d’aquesta visió educativa (concepció metodològica conductista).

Ara, en l’actualitat, ens trobem davant d’una escola immersa en nous reptes socials. Hem viscut, en els darrers anys, un constructivisme tradicional a dins les aules (potenciació dels coneixements previs dels nostres alumnes, treball autònom i aflorament de la seva creativitat). Ara bé, els nous reptes ens fan dirigir cap a una concepció metodològica de formació en societat. Per tant, el constructivisme tradicional es perfecciona anomenant-se constructivisme social (potenciació dels coneixements previs, marcs simbòlics i socials, establiment d’hipòtesis, empatia entre subjectes i indagació de respostes conclusives a través de les hipòtesis formulades de forma grupal).

Per tant, la figura del mestre racionalista ja ha passat a millor vida. Ara, a les nostres aules ha d’aflorar la simbiosi efusiva entre el racionalisme i l’emoció, ja que són dos vocables fonamentals (en constant interacció) per tal d’indagar i plasmar una educació de qualitat a dins les nostres aules. El racionalisme sense interacció amb l’emoció no té cap sentit (tu estableixes la teva pròpia raó a través de la teva emoció), però bé l’emoció també ha d’estar en constant confrontament amb la raó (ens emocionem a través de la raó).

Per tant, l’escola ha de potenciar un constructivisme social a dins les aules i, sense cap mena de dubte, ha d’apostar per una trobada simbiòtica entre la raó i l’emoció. Només així, apostant per una escola dinàmica (en constant moviment) i respectuosa davant la pluralitat dels subjectes, aconseguirem l’educació que els nostres infants es mereixen per viure en una societat que sol·licita homínids que sàpiguen afrontar nous canvis i reptes al llarg de les seves vides.

INFORMAR

La nostra societat consumista és aquella que presumeix de forma incessant de les seves accions i actituds benefactores davant del tercer i quart món. La nostra preuada societat és la viva imatge d’una col·lectivitat perduda en l’abisme avariciós i pervers d’aquells que prediquen el consumisme i, sense cap mena de dubte, nosaltres agafem de forma exhausta. Avui en dia, immersos en la nostra societat debilitada per estereotips versemblants, els mitjans de comunicació promouen i comercialitzen formats televisius coneguts com a “reality shows”, on els personatges busquen l’èxit rotund i la superficialitat de la vida. Per ser exactes i precisos, busquen la seva pròpia mentida de la vida!. Mentrestant, els individus superficials s’autoenganyen i els empresaris del món de la comunicació s’embutxaquen quantitats ineludibles de diners.

Però bé, a on ens dirigim per plasmar retòriques de caire alarmant enfront d’aquests formats televisius?, hem de prohibir amb rotunditat la vigència d’aquests programes als nostres fills?, hem d’emprar retòriques transmissives per tal que els nostres fills entrin dins les nostres dinàmiques valorístiques?, etc. Sense cap mena de dubte, l’ésser humà està perdut davant d’una societat que camina més depressa que ell i, per tant, pares i educadors han de lluitar i, a la vegada, intentar entendre que tot canvi implica comprensió i diàleg. Per tant, davant d’aquesta tipologia de programes de caire no cognitius, intentarem cercar el diàleg amb els nostres fills, ja que davant del contingut erroni i falç d’aquests programes (la fama s’aconsegueix en poques hores, l’homosexualitat vista des de la perversió, la transexualitat vista com a objecte de depravació, les drogues estereotipades com a productes per a arribar a aconseguir la felicitat, etc.) s’amaguen informacions estereotipades per la morbositat. Per tant, nosaltres, com a educadors o pares, hem de transmetre als nostres infants que l’homosexualitat és una opció sentimental i sexual i, per tant, no implica la morbositat. Hem de fer-los-hi veure que l’èxit professional s’aconsegueix a través del treball ben fet i, per tant, aquest fet implica esforç cognitiu i, en moltes ocasions, físic. Hem de transmetre que la transexualitat és una opció que moltes persones decideixen fer perquè no es senten bé i en conformitat amb el seu propi cos. I, sense cap mena de dubte, hem de cercar el diàleg per tal de fer-los-hi veure que la felicitat només s’aconsegueix quan un homínid en concret troba l’estabilitat emocional (família, amics, etc.). Per tant, serà inútil, gairebé sempre, emprar actituds superracionalistes, on l’emissor sempre té raó i, a més a més, no fa unes justificacions lògiques sobre les seves retòriques.

Per tant, els pares i els educadors no han de tenir por a ensenyar a discernir les informacions i també, sens dubte, a ensenyar-los-hi que hi ha informacions que opten per la morbositat i, en moltes ocasions, han de saber que aquesta tendeix a la mentida. Els pares i els educadors han d’ensenyar a l’infant les veritats de les informacions. I, per tant, no podem clausurar mai les intrèpides imatges de la pobresa devastadora del tercer món, les guerres monetàries que aquests fets comporten, la cruenta pobresa del quart món, les actuacions precàries que, nosaltres, el primer món emprem per apaivagar la pobresa dels països pobres i netejar-nos la consciència, etc.

En conclusió, com a docents i pares, hem d’ensenyar als nostres infants la informació de forma íntegra. Només així, l’infant tindrà el dret d’escollir i, per tant, ser un ésser crític, autocrític i autònom envers la comunicació tendenciosa i impregnada de morbositat.

LA COMPETITIVITAT

L’escola convencional, aquella escola que durant molts anys ha cercat el no res en els subjectes dels seus alumnes (éssers mancats d’escolta, diàleg, de treballar en grup, d’establir l’esperit crític, etc.), ha potenciat, de manera insòlita la competitivitat entre els subjectes. I, sense cap mena de dubte, ara, de forma descomunal, en paguem les conseqüències, ja que la vida s’ha transformat en una competició sense final, on els éssers humans es trepitgen sense cap tipus de consideració.

El conductisme (escola que potencia subjectes inerts, sense criteri i sense debat acurat i compartit entre éssers) ha portat a consolidar una escola sense fonaments crítics (entre subjectes) de qualitat. El mestre convencional només ha sabut transmetre uns coneixements i els alumnes, com bons receptors incapacitats de diàleg, han hagut de memoritzar-se aquells coneixements. I, a més a més, el mestre conductista, sense cap mena de dubte, només ha valorat la qualificació final,mitjançant un examen final. Per tant, aquest fet només ha provocat, de forma rotunda, la competitivitat insana entre homínids.

La competició comença a l’escola (el mestre potencia aquesta actitud) i, després, continua en el món laboral. Hem d’estar alerta, nosaltres com a futurs mestres, de la forma com potenciem i plasmen als nostres alumnes la competitivitat a dins les aules, ja que aquest factor influirà en els seus subjectes al llarg de tota la vida. I, a més a més, la competitivitat constant, radica a diversos trastorns psicològics i mentals (depressions, ansietat, estrès, etc.)

Per tant, l’escola del segle XXI, aquella escola que es vol mostrar no convencional i amant de la competitivitat sana entre éssers, ha d’estar alerta quan aplica a dins l’aula la concepció metodològica del constructivisme social, ja que aquesta concepció minuciosa, en tots els aspectes d’aplicació a dins l’aula, si no s’aplica amb rigor i serietat pot esdevenir insatisfactòria envers la competitivitat entre els subjectes.

RESPOSTA A L'ANNA DE GIRONA

Com a psicopedagog/a i, a partir d'aquest instrument teòric, el constructivisme, com assessoraries i col·laboraries en l'elaboració del segon nivell de concreció d'un centre?

Doncs bé, estimada Anna, hem de saber que en la LOE ja no es parla de nivells de concreció, no obstant això alguns professors encara empren aquest terme antic de la LOGSE (encara vigent a cicle superior). El que hem de tenir clar és que el currículum educatiu passa per tres fases flagrants: 1. L’elaboració per part del govern i el desplegament d’aquesta llei (a partir d reglaments) en les comunitats autònomes corresponents, 2. l’adaptació del currículum dins de la comunitat educativa i 3. l’adaptació del currículum a dins de l’aula, depenent de les necessitats dels nostres infants.

Per tant, el meu assessorament a l’hora de desenvolupar i portar a terme el segon nivell de concreció dins d’una comunitat educativa en concret seria el següent: que hi hagi un grup de mestres que es creguin el seu projecte (en aquest cas haurà de ser un projecte constructivista social). Haurà de potenciar un consructivisme social a dins les aules. Per tant, hauran de tenir en compte els coneixements previs dels seus alumnes (aprenentatge significatiu d’Ausubel), emprar la pedagogia de la pregunta per tal que els alumnes formulin hipòtesis i estableixin lligams empàtics a través de la societat que els envolta i, finalment, trobar una resposta conclusiva a les preguntes plasmades pel propi educador. També, els mestres s’hauran d’acompanyar de materials atractius, de persones creatives, amb motivació, amb ganes de tirar endavant aquest projecte.

Espero, de tot cor, que més o menys t'hagi contestat.

Moltes gràcies.

Cordialment,

Xavier Ollonarte i Rovira.

GAZA CONTINUA AMB L'ALT AL FOC

Israel i Palestina continuen amb guerra per tal d'ocupar Gaza. Hamás ha dit aquest mateix matí que no aturarà les armes fins que no aconsegueixi l'ocupació de Gaza.

Què han de fer els governs europeus per tal que s'aturi la guerra entre Palestina i Israel?

BON ANY NOU 2009

Estimats lectors, només us vull desitjar un feliç any 2009. Espero que aquest nou any que tot just acabem de començar sigui un any ple de somnis i projectes sòlids i de qualitat. I, sense cap mena de dubte, espero que aquests es portin a terme amb rigor i serietat. Però, sobretot, recorda que els somnis i els projectes només es fan realitat amb l'esforç i el treball ben fet del propi ésser humà.

Per tant, espero que agafeu aquest any nou amb força i il·lusió.

Cordialment,

Xavier Ollonarte i Rovira.

TRANSMETRE O OFERIR?

Ja des d’èpoques intrèpides, l’ésser humà tenia la necessitat d’estar regit per unes normes de compliment. Aquestes normes de compliment, sense cap mena de dubte, només les pot complir amb deteniment l’homínid, ja que l’ésser humà és l’únic animal que gaudeix d’intel·ligència i, per tant, aquest fet fa que sigui capaç d’adaptar-se a qualsevulla entorn. No obstant això, en moltes ocasions, aquest procés d’adaptació a l’homínid li ha costat segles i segles de digerir aquest fenomen successiu.

Per tant, els valors morals són imprescindibles en qualsevol societat. Els valors han d’estar regits sota unes normes que la societat en concret haurà de cercar de forma conjunta. Hem de tenir clar i flagrant que els valors mai s’han de transmetre (imposar els valors morals), sinó que s’han d’oferir (plasmar una gamma de valors i motivar a l’alumne a emprar aquests). Tota societat ha d’estar regida per uns valors democràtics i, a la vegada, aquests han d’arribar a ser una de les dosis més significatives de la convivència dels éssers humans.

Les nostres escoles, immerses en ple segle XXI, es troben mancades de valors morals, aquells valors que el mestre ha d’oferir d’una forma exquisida als seus alumnes. El propi mestre ha de saber que els valors no són innats (un nen no neix amb uns valors predisposats, sinó que el seu entorn els hi configura. I, per tant, ell ha de discernir-los) i, sens dubte, ell ha de vetllar per un aprenentatge ofert dels valors emprats amb correcció. El mestre ha de saber, doncs, que els valors són un dels aprenentatges més importants que els nostres infants han d’assolir al llarg de tota la seva etapa escolar obligatòria, ja que aquest coneixement pràctic es veurà reflectit al llarg de la seva existència terrestre. Només amb aquesta concepció valorística moral l’escola portarà una acció clara i solvent dels valors morals (la moralitat l’elegim entre tots, mestres i alumnes, dins d’un marc social i democràtic).

Els valors s’han de plasmar de forma implícita en els aprenentatges dels nostres infants. Per tant, totes les matèries han d’estar impregnades de valors morals que la nostra societat en concret haurà de cercar al llarg de la seva existència. El mestre a través del constructivisme social (concepció metodològica que cerca els coneixements previs dels infants, el diàleg constant a través de marcs simbòlics i les hipòtesis que els nens formulen i comparteixen entre ells per tal de trobar una resposta conclusiva) ha d’impulsar un treball dels valors emmarcat i digerit des de la societat. Per tant, quan indaguem la societat en general, estem plasmant de forma minuciosa la realitat que ens envolta. Doncs bé, l’objectiu primordial ha de ser el fet de cercar la moralitat dels valors analitzant l’entorn que ens envolta. Només així aconseguirem uns valors de qualitat per la nostra escola d’aquest nou segle.

En conclusió, si oferim uns valors morals de qualitat (oferir valors implica portar a terme l’ús del diàleg entre mestres i alumnes, per tal de trobar una entesa conjunta a l’hora de portar a terme l’ús dels valors. Per tant, aquest fet també implica discernir de forma acurada i amb convenciment), l’escola serà més tolerant, sensible davant a fets puntuals, respectuosa, afable, amable amb tots els seus components que la conformen i, sobretot, més exigent amb ella mateixa.

LA VIDA HA DE SER UN MAR DE SOMRIURES DE BOGERIA

Sóc lleig i molt lleig, sóc guapo de veritat, sóc alt com una torre, sóc baix i esquifit, tinc els ulls clars i blaus, tinc els ulls marrons foscos, no hi veig res i porto ulleres de cul de got, hi veig tan clar com un nen recent nascut, sóc prim i esquifit, sóc fort i musculós, etc. Siguis com siguis, el millor que pots fer és riure de tu mateix.

"La vida ha de ser una bogeria constant de somriures inesperats, producte de les reaccions de les teves imperfeccions"