Després d'uns quants anys d'inactivitat a través del bloc, avui he decidit tornar a escriure a través d'aquest espai. I ho faig per tal de tornar aquell optimisme que moltes i molts hem perdut al llarg d'aquests anys de crisi econòmica, cultural i social. I és que ja no som aquells joves de vint anys que es volien menjar el món, aquells joves universitàris o acabats de sortir de la Universitat que es pensaven que el món laboral els rebria amb les mans ben obertes i que, per conseqüent, creien en la legalitat per sobre de la corrupció. Aquells que ens lideren ens han tret, en moltes ocasions, l'optimisme de la joventut. Aquell optimisme viu que fa saltar fronteres més enllà de les ja establertes per la pròpia societat globalitzada i conformista. De manera que l'optimisme viu de la joventut s'està començant a transformar amb l'optisme madur del jove que ja està a punt de complir trenta anys.
La crisi econòmica ha portat a milers de joves a marxar del país, talents universitàris a habitar altres llars on l'acollien millor, els primers de la classe induïts per l'atur exhaust espanyol obligats a marxar a terres estrangeres perquè les expectatives terrenals estaven colpides de corrupció i egoïsme, entre d'altres factors. Per tant, milers de joves hem vist, tal i com diu en Francesc Torralba, com "allò sòlid es desfà." Allò que creiem que perduraria fins al llarg de les nostres dies ja no és vàlid i, per tant, podem afirmar, d'una manera rotunda, que estem vivint un canvi d'època. I per tal d'afrontar els canvis amb transcendència cal abordar grans reformulacions de les nostres estructures de pensament, d'accions, entre d'altres components que envolten les nostres estructures mentals que efectuen els nostres comportaments. De manera que és necessari reformular les idees dels vells partits polítics que ja no tenen cap tipus de sentit envers les demandes de la societat actual, és necessari reformular i canviar antigues praxis que ja han perdut la seva vàlua i, per tant, hem d'afrontar aquest canvi d'època per eradicar els absolutisme de la modernitat i, en moltes ocasions, la mancança de memòria històrica envers el projecte de la postmodernitat. Així que immersos en aquest canvi d'època, una època líquida, hem de ser conscients que l'optimisme ha de ser l'oportunitat per enderrocar els fonaments, dèbils i encarcarats, de l'antic règim.
Per tal de fonamentar aquesta realitat històrica ens sembla interessant esmentar les paraules que el Papa Francesc, Jorge Mario Bergoglio, va reblar a la trobada amb el món de la cultura que va tenir lloc a l'aula magna de la Pontíficia Facultat de Teologia de Sardenya (Càller).
"Davant d'aquesta realitat, quines són les reaccions? Tornem als dos deixebles d'Emaús: desil·lusionats davant la mort de Jesús, es mostren resignats i busquen fugir de la realitat, deixen Jerusalem. Aquestes mateixes actituds les podem llegir també en aquest moment històric. Davant la crisi hi pot haver resignació, pessimisme cap a qualsevol possibilitat d'una intervenció eficaç. D'alguna manera és un rentar-se les mans de la dinàmica mateixa de l'actual giragonsa històrica, denunciant-ne els aspectes més negatius amb una mentalitat semblant a aquell moviment espiritual i teològic del segle II després de Crist que es va denominar apocalíptic. Nosaltres tenim la temptació, pensar en clau apocalíptica."
Així doncs, com a éssers humans que hem esdevingut i, per consegüent, tenim la virtut d'esdevenir éssers cognitius per entonomàsia, hem de ser capaços de cercar l'optimisme madur per regenerar i refundar, amb noves idees i nous programes, la nostra preuada societat. Per tant, només els canvies afrontats des de l'actitud de valentia i força esdevindran canvis assenyats, dialogats, debatuts, reflexionats i preconcebuts des de l'excel·lència.
