OPTIMISME EMMASCARAT

Després d'uns quants anys d'inactivitat a través del bloc, avui he decidit tornar a escriure a través d'aquest espai. I ho faig per tal de tornar aquell optimisme que moltes i molts hem perdut al llarg d'aquests anys de crisi econòmica, cultural i social. I és que ja no som aquells joves de vint anys que es volien menjar el món, aquells joves universitàris o acabats de sortir de la Universitat que es pensaven que el món laboral els rebria amb les mans ben obertes i que, per conseqüent, creien en la legalitat per sobre de la corrupció. Aquells que ens lideren ens han tret, en moltes ocasions, l'optimisme de la joventut. Aquell optimisme viu que fa saltar fronteres més enllà de les ja establertes per la pròpia societat globalitzada i conformista. De manera que l'optimisme viu de la joventut s'està començant a transformar amb l'optisme madur del jove que ja està a punt de complir trenta anys. 

La crisi econòmica ha portat a milers de joves a marxar del país,  talents universitàris a habitar altres llars on l'acollien millor, els primers de la classe induïts per l'atur exhaust espanyol obligats a marxar a terres estrangeres perquè les expectatives terrenals estaven colpides de corrupció i egoïsme, entre d'altres factors. Per tant, milers de joves hem vist, tal i com diu en Francesc Torralba, com "allò sòlid es desfà." Allò que creiem que perduraria fins al llarg de les nostres dies ja no és vàlid i, per tant, podem afirmar, d'una manera rotunda, que estem vivint un canvi d'època. I per tal d'afrontar els canvis amb transcendència cal abordar grans reformulacions de les nostres estructures de pensament, d'accions, entre d'altres components que envolten les nostres estructures mentals que efectuen els nostres comportaments. De manera que és necessari reformular les idees dels vells partits polítics que ja no tenen cap tipus de sentit envers les demandes de la societat actual, és necessari reformular i canviar antigues praxis que ja han perdut la seva vàlua i, per tant, hem d'afrontar aquest canvi d'època per eradicar els absolutisme de la modernitat i, en moltes ocasions, la mancança de memòria històrica envers el projecte de la postmodernitat. Així que immersos en aquest canvi d'època, una època líquida, hem de ser conscients que l'optimisme ha de ser l'oportunitat per enderrocar els fonaments, dèbils i encarcarats, de l'antic règim. 

Per tal de fonamentar aquesta realitat històrica ens sembla interessant esmentar les paraules que el Papa Francesc, Jorge Mario Bergoglio, va reblar a la trobada amb el món de la cultura que va tenir lloc a l'aula magna de la Pontíficia Facultat de Teologia de Sardenya (Càller). 

"Davant d'aquesta realitat, quines són les reaccions? Tornem als dos deixebles d'Emaús: desil·lusionats davant la mort de Jesús, es mostren resignats i busquen fugir de la realitat, deixen Jerusalem. Aquestes mateixes actituds les podem llegir també en aquest moment històric. Davant la crisi hi pot haver resignació, pessimisme cap a qualsevol possibilitat d'una intervenció eficaç. D'alguna manera és un rentar-se les mans de la dinàmica mateixa de l'actual giragonsa històrica, denunciant-ne els aspectes més negatius amb una mentalitat semblant a aquell moviment espiritual i teològic del segle II després de Crist que es va denominar apocalíptic. Nosaltres tenim la temptació, pensar en clau apocalíptica."

Així doncs, com a éssers humans que hem esdevingut i, per consegüent, tenim la virtut d'esdevenir éssers cognitius per entonomàsia, hem de ser capaços de cercar l'optimisme madur per regenerar i refundar, amb noves idees i nous programes, la nostra preuada societat. Per tant, només els canvies afrontats des de l'actitud de valentia i força esdevindran canvis assenyats, dialogats, debatuts, reflexionats i preconcebuts des de l'excel·lència.

LOS 14 PRINCIPIOS DE DEMING EN RELACIÓN CON LA EDUCACIÓN

Deming ofreció catorce principios fundamentales excepcionales para la gestión y transformación de la eficacia empresarial, con el objetivo de ser competitivo, mantenerse en el negocio y dar empleo. Los puntos se presentaron por primera vez en su libro "Out of the Crisis" ("Salir de la Crisis").
1. Crear constancia en el mejoramiento de productos y servicios, con el objetivo de ser competitivo y mantenerse en el negocio, además proporcionar puestos de trabajo.
En el campo educativo pasa exactamente lo mismo, ya que los profesionales de la educación luchan para que su escuela en concreto sea la mejor (salga en los rankings internacionales). De forma que si la escuela recae en la excelencia, más demanda por parte de las familias tendrá.
2. Adoptar una nueva filosofía de cooperación en la cual todos se benefician, y ponerla en práctica enseñándola a los empleados, clientes y proveedores.
Los maestros deben trabajar en cooperación. De forma que en la Universidades ya se les prepara para poder trabajar en grupos humanos. Si el profesional de la educación trabaja correctamente en grupos, sabrá optimizar su propia faena y la del grupo. Por lo tanto la empresa educativa ganará en tiempo y también en costes.
3. Desistir de la dependencia en la inspección en masa para lograr calidad. En lugar de esto, mejorar el proceso e incluir calidad en el producto desde el comienzo.
En el campo educativo pasa exactamente que en campo empresarial. La escuela, sin ánimos de generalizar, prepara su calidad tan solo cuando espera una inspección educativa. En cambio, tendríamos que apostar por una calidad des del principio del proceso del producto o de la educación.
4. Terminar con la práctica de comprar a los más bajos precios. En lugar de esto, minimizar el costo total en el largo plazo. Buscar tener un solo proveedor para cada ítem, basándose en una relación de largo plazo de lealtad y confianza.
Tenemos que ofrecer un producto de calidad a nuestros clientes o a nuestros alumnos. De forma que compraremos recursos de calidad i minimizaremos el coste total en el largo plazo. Y también buscaremos tener un proveedor para cada ítem establecido.
5. Mejorar constantemente y por siempre los sistemas de producción, servicio y planeamiento de cualquier actividad. Esto va a mejorar la calidad y la productividad, bajando los costos constantemente.
En el campo educativo pasa exactamente lo mismo, ya que si el profesional de la educación mejora su docencia, planificación y gestión, mejorará su calidad como docente y, por lo tanto, también mejorará su productividad. Si todos estos aspectos mejoran también se podrán mejorar los costes.
6. Establecer entrenamiento dentro del trabajo (capacitación).
En el campo educativo el entrenamiento puede darse a través de dinámicas de cohesión grupo, cursos, etc.
7. Establecer líderes, reconociendo sus diferentes habilidades, capacidades y aspiraciones. El objetivo de la supervisión debería ser ayudar a la gente, máquinas y dispositivos a realizar su trabajo.
Los líderes, en el campo educativo, vienen dados por los equipos directivos, los coordinadores, etc. No obstante, tienen poca vigencia y respeto, ya que estan mal considerados y remunerados.
8. Eliminar el miedo y construir confianza, de esta manera todos podrán trabajar más eficientemente.
Establecer horas de dialogo entre iguales. Se podrían aprovechar horas de ciclos para hacer dinámicas de grupos, donde todos podamos expresar nuestros miedos y problemas.
9. Borrar las barreras entre los departamentos. Abolir la competición y construir un sistema de cooperación basado en el mutuo beneficio que abarque toda la organización.
Este ítem se ve más de cerca en las escuelas concertadas y privadas. Ya que el papel empresarial se toca más de cerca. Por lo tanto se tendría que apostar por una empresa educativa con un único objetivo: la educación integral del alumno.
10. Eliminar eslóganes, exhortaciones y metas pidiendo cero defectos o nuevos niveles de productividad. Estas exhortaciones solo crean relaciones de rivalidad, la principal causa de la baja calidad y la baja productividad reside en el sistema y este va más allá del poder de la fuerza de trabajo.
Este ítem tambien tiene mucha relación con el sistema educativo, ya que las escuelas piden unas expectativas para sus alumnos y, en muchas ocasiones, esto crea mucha incertidumbre en nuestros alumnos. Por lo tanto, el profesional de la educación deberá respetar la multiplicidad de ritmos que hay para llegar a los aprendizajes.
11. Eliminar cuotas numéricas y la gestión por objetivos.
Es bueno tener unos objetivos marcados. Ahora bien debemos tener la libertad de romper con los objetivos y alcanzar otros que a lo mejor tienen más importancia o vigencia.
12. Remover barreras para apreciar la mano de obra y los elementos que privan a la gente de la alegría en su trabajo. Esto incluye eliminar las evaluaciones anuales o el sistema de méritos que da rangos a la gente y crean competición y conflictos.
Trabajar para la calidad y no trabajar para la evaluación.
13. Instituir un programa vigoroso de educación y auto mejora.
En el campo educativo lo diríamos de la siguiente manera: repensar nuestra labor educativa. Repensar nuestra propia experiencia educativa. El mero echo de repensar, producirá nuestra mejora como profesionales de la educación.
14. Poner a todos en la compañía a trabajar para llevar a cabo la transformación. La transformación es trabajo de todos.
Como trabajamos en grupos de cooperación, el cambio recae en las manos de todos los profesionales de la educación. Por lo tanto, la transformación depende de todos y todas.

LA CLASSE MAGISTRAL DEL DOCTOR VICENÇ BENEDITTO

El passat dilluns dia 20 de febrer del 2010 assistia, a la Universitat de Barcelona, el doctor Vicenç Beneditto. L’eminent doctor ens va obsequiar amb una classe magistral sobre l’avaluació actual de la docència universitària. Ara bé, el més gustós de la conferència va ésser les seves retòriques visionades des de la crítica.

Ens va explicar que antigament, durant els principis de la democràcia, per tal d’entrar com a docent a la Universitat es feia mitjançant una oposició centralitzada a Madrid. De manera que tots els joves aspirants a docent universitari, ho havien de fer mitjançant unes proves que s’impartien a la capital de l’estat espanyol. El doctor Beneditto ens explicava que l’avaluació no era l’encertada, ja que les ideologies del moment podien jugar males passades. I, per tant, els tribunals eren dubtosos en la seva objectivitat. I, a més a més, era obligatori expressar-se en castellà. De manera que aquest aspecte era un inconvenient per als aspirants de Catalunya.

Quan el PSOE va guanyar les seves primeres eleccions (l’any 1982) es va descentralitzar el procés i es van incorporar les mateixes proves, però en les diferents comunitats autònomes. Els tribunals estaven conformats per cinc persones del Departament de la pròpia Universitat. De manera que s’havia avançat en l’àmbit lingüístic. Però bé, continuava havent-hi una gran mancança d’objectivitat en les proves, ja que es podia caure, en moltes ocasions, en l’endogamia de la pròpia Universitat.

Quan el PP va guanyar les seves primeres eleccions, les oposicions sofreixen alguns canvis. S’augmenta el nombre de persones per tribunal (els tribunals estaven formats per set persones) i el tribunal no podia ser de la mateixa Universitat. De manera que els membres del tribunal eren escollits de forma aleatòria per totes les facultats de l’estat espanyol. Ara bé el president del tribunal havia de ser el membre més gran del departament de la facultat on s’impartien les proves d’oposició. Ara bé, els membres del govern van poder observar que posant més persones en un tribunal, no s’augmentava en la rigurositat i en l’excel•lència de les proves. I, a més a més, va haver-hi un flagrant augment en les despeses de les proves, ja que s’augmentava en les persones que conformaven els diferents tribunals i se’ls hi havia de pagar els desplaçaments i els allotjaments.

L’any 2004 el PSOE torna a guanyar les eleccions generals de l’estat espanyol. I, en aquest període, es torna a canviar la fase d’oposició. Europa proposa al conjunt dels seus països entrar dins del marc d’EES. De manera que ara, en l’actualitat, per entrar en la docència universitària ha d’haver publicat en revistes indexades que entren en el rànking de punts estipulats per la Comunitat Europea.

En definitiva, escoltar a Vicenç Beneditto em va semblar escoltar aquells joves de la transició, amants de canvis positius per la nostra societat actual. Aquell jove que va ser, encara continua viu a través de les seves retòriques, plasmades en la crítica positiva i constructiva.

PESA PISA?

En l’actualitat, vivim immersos en una societat on la globalització emmarca el sentit organitzatiu-econòmic dels països considerats com a desenvolupats. De manera que aquests països (o potències econòmiques) competeixen en tots els camps on l’economia hi recau de forma preponderada. Així que l’educació no hi queda exclosa, ja que és un dels aspectes més flagrants de la convergència entre els països desenvolupats. L’educació, segons els països sota una administració i gestió concebuda des de les doctrines capitalistes, ha de ser un dels factors exponencials de la formació de persones competents pel món laboral. La formació ha de ser el guiatge i oferiment d’unes competències que permetin a l’alumne ser una persona competent en les seves tasques laborals futures. De forma que l’excel•lència és el que es vol cercar en els components empresarials del futur. Tot i que l’objectiu primordial de l’educació hauria de ser el potenciament de la cultura i establir la crítica entre els seus subjectes, el que es vol i, a la vegada, s’intenta propiciar és l’establiment de objectes inerts capaços de competir per establir rols jeràrquics dins de les grans empreses dels països occidentals.
Les proves PISA són un clar exemple de les intencions educatives, polítiques i econòmiques que es pretenen cercar per tal d’establir rànquings entre països. Les grans potències econòmiques entren a formar part d’un joc sense cap tipus de sentit, ja que quantifiquen els països en termes d’educació i, per conseqüent, es deixen la part més important que és la qualificació dels aprenentatges. De manera que molts països del món entren a formar part d’una educació basada en un nombre exacte i sense cap tipus d’explicació coherent envers el “per què?” dels successos. Quan l’educació perd el seu sentit pedagògic, entrem en els paranys dels interessos polítics. I, per tant, podem degustar com es perverteix, deforma incongruent, el sentit complex del sistema.
Les proves PISA escullen una sèrie de centres escolars de forma aleatòria per tal d’establir les seves proves als alumnes. Ara bé, la forma de selecció de centres envers l’execució de les proves també és un tema que gris i fosc, ja que mai s’ha ensenyat d’una forma clara i concisa com s’escullen els centres educatius.
PISA mai ha tingut en compte un dels aspectes més rellevants que tot acte d’avaluació hauria de comportar. La contextualització dels centres ha de ser un dels aspectes més primordials de tot acte avaluatiu, ja que no tothom s’estableix per la mateixa escala de valors i de normes. De manera que quan es perd el context, l’avaluació perd el seu sentit pedagògic i educatiu.
PISA no té en compte altres aspectes com: l’intel•ligència emocional (Goleman). Potser la població educativa de Corea, que es troba encapçalant el rànquing, és una societat que recau en l’excel•lència educativa. Però bé, són feliços els infants a l’escola.
PISA tampoc té en compte les diferents maneres d’aprendre dels infants, ja que no avaluen un procés educatiu. Sinó que avaluen una única prova. De manera que no tenen en compte les intel•ligències múltiples (Gardner) dels infants.
En definitiva, PISA només és una avaluació educativa que recau a través de la perversió que indueixen els interessos polítics i econòmics dels països considerats com a grans potències del món.

SABERS O COMPETÈNCIES?

La nostra societat actual, immersa en la complexitat de les demandes del sector econòmic i empresarial, es troba enfront de les demandes d’aquest sector. De manera que l’empresa necessita gaudir de professionals que hagin assolit unes competències sòlides i, a la vegada, bàsiques per tal que siguin éssers excel•lents en les seves tasques. Així que, la comunitat educativa dels països occidentals, avalua els seus alumnes a partir d’unes competències establertes per l’elitisme tecnocràtic de la comunitat europea. I, a la vegada, estem creant futurs professionals que estiguin preparats per albergar les demandes del sector econòmic i empresarial des d’un enfocament capitalista.

El pas de l’infant per l’escola és el trajecte formatiu més important de la seva vida, ja que és la formació primerenca. I, per tant, suposa l’establiment d’uns hàbits i valors que l’acompanyaran en el seu trajecte vital. De manera que l’escola ha de saber quins objectius vol avaluar, per tal que els seus infants siguin persones competents en el món en el qual vivim actualment. La tradició de l’avaluació, en la gran majoria de les escoles, ens ha portat en una concepció de l’objectivitat d’allò que volem avaluar. Però bé, ara podem observar, en aquesta gran majoria d’escoles, que aquesta manera d’avaluar no és exitosa, ja que es perden moltes dades flagrants de l’avaluació. Així que l’avaluació actual, visionada des d’un enfocament constructivista i defugint de corrents filosòfiques que prediquen el positivisme, no només ha d’avaluar uns resultats concloents. Sinó que ha d’avaluar un procés (l’avaluació de l’experiència educativa és l’avaluació d’un procés que l’infant ha establert per tal d’arribar als continguts que el mestre-guia ha plantejat, en forma d’interrogant, en els seus alumnes). De manera que l’avaluació ha de ser formativa i sumativa. Si tenim en compte aquests aspectes en l’avaluació aconseguirem un procés avaluatiu ètic, ja que tindrem en compte el diagnòstic de les dificultats i facilitats que té l’alumne pel desenvolupament dels seus propis processos, l’orientació de l’estudiant en els seus propis processos, realimentar el procés educatiu, ajudar i motivar els estudiants i qualificar els resultats abans de quantificar-los.

Edgar Morin ens fa menció de 7 sabers bàsics per l’educació del futur. I ens diu els 7 sabers següents: una educació que curi la ceguesa del coneixement, una educació que garanteixi el coneixement pertinent, ensenyar la condició humana, ensenyar l’identitat terrenal, afrontar les incerteses, ensenyar la comprensió i l’ètica del gènere humà. De manera que ens trobem amb la vigència de les competències bàsiques que l’infant i, després, adolescent ha d’assolir durant el seu trajecte educatiu, enfront dels 7 sabers d’Edgar Morin. Uns sabers concebuts des de la complexitat i del rigor progressista pedagògic i no des de la tecnocràcia europea. Per tant, l’escola tenim el gaudiment d’unes competències concebudes des de doctrines capitalistes, aquelles que ens han portat al gran descobriment de les hipoteques “prime” i “subprime”, la caiguda de l’economia i, per últim, la crisi econòmica. De forma que gràcies a les competències bàsiques avaluem alumnes competents per les demandes del sector i ja està.

En definitiva, la comunitat educativa ha d’avaluar un procés que estigui concebut des d’una experiència educativa de qualitat. I, a la vegada, la burocràcia creada per les competències polítiques ha de cercar uns sabers (vocable més pedagògic) que atorguin un futur professional lliure i creatiu de l’individu, i no unes competències (vocable més econòmic i empresarial) que atorguin un futur de vassallatge de les empreses.

EL CONSTRUCTIVISME SOCIAL INTERRACCIONA AMB LA PEDAGOGIA DIGITAL

Actualment, vivim immersos en una societat submergida en el dinamisme i en el constant moviment que sol•licita, d’una forma exhausta, els canvis constants. De manera que l’educació del nostre país no pot quedar en un marge insòlit, ja que la comunitat educativa ha de ser la primera institució en oferir, als seus infants, aquests canvis socials.

Les nostres escoles provenen de la pedagogia grisa (aquell tipus de pedagogia immersa en el conductisme. On l’alumne era un mer espectador de les classes magistrals del seu mestre absolut, sense l’oportunitat de raonar els seus propis coneixements i, sense cap mena de dubte, incapacitat de compartir els seus propis aprenentatges amb la comunitat educativa.). Ara bé, a partir del final de la dècada dels anys setanta, va tornar a sorgir l’escola catalana i activa (era aquella escola que tenia com factor exponencial la llengua catalana com a llengua primordial en la comunitat educativa, aprofitava els coneixements previs dels seus alumnes i apostava per l’autonomia dels infants com a éssers capaços de raonar i construir, d’una forma solvent, els seus propis processos d’ensenyament-aprenentage. Però bé, sempre amb el seguiment, implacable i eficaç, del mestre-guia) i, ara, endinsant-nos en els bells principis de la segona dècada del segle XXI, ens trobem en l’escola digital (és aquella escola on l’infant ha de treballar a partir de les noves tecnologies aplicades a l’educació). De manera que el fet de potenciar els aprenentatges a partir de les noves tecnologies té molts beneficis. Però bé, el mestre-guia ha de saber potenciar aquestes estratègies que li donen, d’una forma fulgurant, els canvis que li plasma la pròpia societat actual. Així que el mestre, en matèries digitals, ha de saber més que els seus propis alumnes, ja que el mestre sempre ha d’anar més enllà. Aquest fet implica que els docents hagin d’estar-se formant constantment.

Per tant, la pedagogia actual (pedagogia digital) ha de plasmar-se des del constructivisme social a dins de les nostres aules que conformen la societat educativa. Així que el constructivisme social implica tenir en compte els coneixements previs dels nostres infants, potenciar la pedagogia de la pregunta per tal que els infants puguin pensar i raonar futurs interrogants, potenciar el diàleg entre alumnes per tal que creïn el seu propi debat per tal de trobar conjuntament una resposta entre el si del grup, potenciar el treball cooperatiu, plasmar els marcs simbòlics com a marcs socials i de debat, etc. De manera que a través del constructivisme social coneixem i creem els aprenentatges de forma conjunta.

En definitiva, la nostra comunitat educativa ha de caminar cap a una pedagogia constructivista social i, a la vegada, afrontar els nous reptes digitals com a una oportunitat de canvi dinàmic i positiu de la nostra pròpia societat. Si creiem en aquesta pedagogia comunitària, aconseguirem una escola de qualitat i concebuda des de l’excel•lència.

Article publicat al Diari del Baix Penedès.

Per a mi la selecció espanyola ...

Vols que guanyi?

Vols que perdi?

Et sents identificat amb els colors de la selecció espanyola?

La selecció espanyola et crea indiferència?

Si us plau, deixa el teu comentari. Ara bé sempre fomentant un debat educat i intel·ligent.

Moltes gràcies.