L'ollonarteducació

LA PEDAGOGIA DEL XESCO. NOMÉS LI PUC DIR: MOLTES GRÀCIES!

2009-07-21T04:01:00.000-07:00

En l’actualitat, vivim en una societat submisa en l’elitisme incongruent dels conceptes retòrics dels aprenentatges més exhausts i, a la vegada, immersa en les proves de maduresa i competències basades en la memorització i mecanització dels aprenentatges. La nostra societat ha oblidat l’aprenentatge basat en la creativitat, la espontaneïtat, la innovació, el moviment (la coneixença del propi cos), la interpretació, el ritme, la dansa, etc., de manera que la nostra societat educativa ha menystingut tots aquells aspectes que fan que els nostres infants raonin, pensin i elaborin els seus propis coneixements. Així que ens trobem davant d’un moment de crisi educativa, on l’alfabetització (no menys important que la creativitat) preval per sobre de la creativitat.

No obstant això, el nostre país, al llarg de la seva història educativa, ha gaudit de grans educadors, mestres, professors, pedagogs, psicòlegs, psicopedagogs, etc., i que d’alguna manera, en menor o en major proporcionalitat, han deixat la seva petjada en el sistema educatiu del nostre preuat país. De manera que avui, pel seu llegat històric i per la seva tasca pedagògica-musical, és de gran justícia fer esment d’en Xesco Boix.

Avui, 21 de juliol, fa 25 anys que ens va deixar un gran educador. I és que a través de la seva música i les seves lletres, el nostre artista creava un vincle que produïa que els subjectes dels infants es fessin preguntes sobre aspectes primordials de la vida, convidava a reflexionar sobre aspectes bàsics de la nostra convivència, convidava a cantar sense perjudicis, convidava a ballar sense temor algun i, sobretot, cantava als infants perquè creia en un món lliure i immers en la pau absoluta. I el seu raonament era clar i obvi: “si volem aconseguir que el poble esdevingui plenament lliure, hem de començar a educar per les llibertats ja des de ben petits”. De manera que, sense cap mena de dubte, és de justícia, i a la vegada, gran rellevància fer menció del nostre cantautor com un dels grans pedagogs de la dècada dels anys vuitanta, ja que, en moltes ocasions, atribuïm la pedagogia només als acadèmics, retòrics i plens de conceptes, de les nostres universitats. I, sens dubte, això és un flagrant error, ja que hi ha moltes formes d’experimentar la pedagogia.

En definitiva, és evident i ningú pot refusar que el treball d’en Xesco Freixas va ésser minuciós i, a més a més, les llavors ben conreades encara, ara, ens donen els seus fruits. Per tant, moltes gràcies Xesco. Tan debò l’educació del nostre país prengués nota dels missatges de les teves cançons, per tal d’aconseguir uns aprenentatges més vivencials i basats en les potencialitats creatives dels infants. “Sentir el sol damunt la cara i estimar-se de debò i trobar-se vius encara i cantar sense por”.

LA PEDAGOGIA TRANSGRESSORA. UN DIA DE PLUJA A L’ESCOLA

2009-04-22T09:37:00.000-07:00

L’escola del segle XXI, aquella escola immersa en processos de canvis metodològics, ha d’afrontar, amb rigor i serietat, les noves tendències pedagògiques que ens plasmen els ideòlegs i pensadors (pedagogs, psicòlegs, mestres, etc.). Aleshores, aquella escola on la primordialitat dels aprenentatges era la transmissió de coneixements, sense cap mena de dubte, ha de quedar en els abismes del passat. En canvi, en l’escola actual han de triomfar per sobre dels nivells qualitatius dels aprenentatges els següents aspectes: els sentiments dels infants, l’admiració, el fet de sorprendre’s, el silenci per les coses quotidianes que encara l’infant ha de descobrir per ell sol i en el si del treball social, la contemplació dels successos o fets, etc., Tots aquests aspectes que el docent haurà de tenir en rellevància per tal d’emprendre un ensenyament-aprenentatge de qualitat, aniran acompanyats a través de la concepció metodològica del Constructivisme Social. Així que el docent, amant de l’escola dels aprenentatges socials, haurà de tenir en compte els coneixements previs dels infants, plasmar als seus subjectes preguntes que impliquin la fonamentació del diàleg entre homínids, la interacció contant entre éssers per tal d’afavorir un aprenentatge social ric, la plasmació d’hipòtesis entre infants, crear vincles empàtics per tal que l’aprenentatge estigui impregnat d’un diàleg seriós i educat. I, finalment, trobar una resposta conclusiva que ens resolgui l’interrogant (la pedagogia de la pregunta) formulat pel propi docent. Per tant, l’escola ha de caminar cap a experiències alternatives, ja que la convencionalitat i l’encarcarament social de moltes escoles del nostre país, necessiten una transgressió pedagògica. La pedagogia transgressora és aquell tipus de pedagogia que té en compte els sentiments dels infants, que crea espais perquè pugui admirar el seu entorn i admirar-se de si mateix, indaga espais on l’infant pugui contemplar la riquesa de la seva proximitat ecològica i el descobriment d’aquesta, potencia el silenci per tal d’aflorar noves sensacions i creacions del seu propi esquema mental. Per tant, la pedagogia transgressora ha de fonamentar i, a la vegada, plasmar, en el conjunt de la comunitat educativa, un diàleg acurat entre el racionalisme i l‘emoció. Llavors, el racionalisme i l’emoció han de crear vincles simbiòtics per tal de trobar un sentit coherent als aprenentatges.

Avui el cel s’ha despertat tapat i les previsions metereòlogiques preveien pluges abundants al llarg del dia. Però bé, fins ben bé les 10 hores del matí no ha començat a ploure. L’escola tradicional, davant d’aquest succés atmosfèric, optaria perquè els nens es quedessin dins de l’aula, ja que l’aigua i tots els components que conformen el canvi de paisatge que comporta un dia de pluja no tenen cap tipus de significat per l’escola tradicional. En canvi, l’escola actual, aquella escola amant del Constructivisme Social i de la pedagogia transgressora, concebrà la pluja com un ritual, ja que a través de la pluja i el canvi que comporta aquest fenomen a nivell paisatgístic es consideren com a aspectes rellevants pels aprenentatges dels infants. Per tant, els docents a les 10 hores del matí han optat per agafar els paraigües i anar a donar una volta pels carrers del poble de Tàrrega. La sortida ha estat concebuda com a un ritual impregnat de dosis de descobriments i sensacions que han provocat l’admiració en els subjectes dels infants i la contemplació envers aquest succés (obrir tots els paraigües i apreciar les diferents gammes de colors de tots els companys, sentir el soroll de les gotes de l’aigua caure per sobre del paraigua, al terra, per sobre dels capons dels cotxes, contemplar i admirar el canvi de paisatge que comporta la pluja, olorar la pluja, l’asfalt, el terra, etc.). Per tant, la pluja ha de servir com a font de riquesa en els aprenentatges dels infants que conformen l’escola en l’actualitat.

A les 11 hores els infants han arribat a la classe, juntament amb el seu mestre-guia. Aquests han evocat els seus sentiments envers l’experiència viscuda (han plasmat què els ha expressat el silenci, què han contemplat, què els ha admirat, etc.). La intencionalitat de plasmar i, a la vegada, indagar preguntes (la pedagogia de la pregunta) en els subjectes dels infants és observar si el procés que hem seguit en la sortida s’ha impregnat d’un significat coherent i experiencial.

A les 12 hores des de dalt la finestra, hem pogut observar com hi havia un bassal ple d’aigua. I en Miquel (infant de 4 anys), ens ha proposat d’anar-lo a observar. Bé doncs, tota la classe hem baixat al pati i hem apreciat el bassal. Primerament, han pogut apreciar que un bassal immòbil té la funció de mirall refractant i, al cap d’una estona, han pogut veure, a través de l’experiència, que si toquem amb les mans el bassal les nostres imatges es desfiguren, fins al punt de distursionar-se. Per tant, l’escola no pot deixar escapar aquestes ocasions experiencials que li ofereix el dia a dia de l’acció educativa de l’aula, ja que l’infant aprèn a partir de la seva experiència com a ésser i amb les relacions amb els altres éssers que conformen la societat.

En conclusió, la comunitat educativa ha deixar enrere aquella escola amant de la mecanització dels processos d’ensenyament-aprenentatge. Així que l’escola haurà d’ésser concebuda a través de la concepció metodològica del Constructivisme Social i, a la vegada, crear un diàleg interaccionista entre el racionalisme i l’emoció.

SEPARACIÓ TEMPORAL

2009-03-19T12:38:00.001-07:00

Els pares del Joan l’han trucat a les cinc de la tarda i li han dit que avui no es podia entretenir durant la sortida de l’escola perquè havien de parlar molt seriosament amb ell. En aquells moments, el subjecte del Joan ha quedat evadit i immers en la por i la temença de la seriositat i rigorositat del missatge dels seus pares.

A un quart de cinc el Joan ha arribat a casa. Els seus pares l’han convidat a entrar al menjador i li han dit que no es preocupi que no era res greu, però que havien de parlar amb ell i, precisament, no era fàcil parlar dels temes que estaven a punt d’encetar (no sabien com començar les argumentacions). Però bé, finalment, ha encetat la conversa el pare i, amb delicadesa i tacte, li ha dit: Mira fill, la mare i jo no passem per un bon moment. I, per tant, hem decidit separar-nos temporalment. La cara del Joan ha canviat per moments (una cara impregnada de tristesa, incertesa, malenconia, etc.). En aquests moments, quan hem de fer esment d’un problema que desemboca a una realitat, és important actuar de forma acurada (un gest, una acaricia, unes paraules tranquil·litzadores, etc., són crucials i flagrants per aproximar-se a l'infant i entredir-li un "no passa res, tot s'arreglarà), ja que l’infant necessita, en tot moment, les dues figures que li han donat la vida. Seria un error caure en l’argument de les retòriques superracionalistes (on els subjectes volen establir la raó i vehiculen aquesta raó a mars de baralles sense cap tipus de sentit. I, per tant, obliden la figura de l'infant). Per tant, serà d’imprescindible recomanació arribar a un acord benefactor entre pare i mare (pare o pare, mare o mare), perquè el trauma del nen no esdevingui a patologies diverses (ansietat, depressions, etc.). Doncs bé, els adults, aquells éssers cognitivament preparats per afrontar nous reptes, hem d’intentar portar la separació de forma positiva, ja que l’infant no en té cap tipus de culpa dels nostres problemes.

Per tant, l’escola no pot quedar exclosa dels afers familiars, ja que en tot moment ha de saber què li passa el nen en el seu context familiar. Només així, aconseguirem que pares i mares sàpiguen quin és el rendiment acadèmic del seu fill?, quins sentiments desemboca el subjecte del seu fill?, com es sent?, etc. Per tant, l'escola ha de veure la separació com un fet absolutament ormal i, a la vegada, intentar esblir diàleg entre les dues parts (i si pot ésser de foma conjunta). Hem de tenir clar, que l'escola és una de les primeres institucions, juntament amb la família, que ofereix valors morals democràtics. Per tant, haurà de vetllar, en tot moment, perquè aquest fet no es vegi mancat per la ruptura de la parella o matrimoni.

Per tant, la separació s'ha d'afrontar com a una desunió de la parella (s'ha acabat l'amor, la rutina ens ha portat a a frustració, el silenci ens ha menjat, etc.) i, per tant, hem de guardarles formes perquè l'infant no caigui en símptomes de frustració i tristesa, ja que aquest fet es veurà palès en el su bagatge acadèmic i anímic. Si aconseguim que la parella separada afronti la ruptura sense retrets i mentides, sense cap mena de dubte aconseguirem que l'infant no es senti més confús del que pot estar en aquestes ocasions. I, per tant, l'escola no pot quedar-se al marge envers aquesta temàtica tan a l'abast de totes les famílies en aquest segle XXI.

LA TROBADA SIMBIÒTICA ENTRE EL RACIONALISME I L’EMOCIÓ

2009-02-16T06:51:00.000-08:00

Durant molts anys d’encarcaració social, la nostra societat educativa creia en una educació basada en el racionalisme exhaust. Per tant, era aquella comunitat educativa que defugia de les emocions entre subjectes. Ara bé, tampoc hem de generalitzar i culpabilitzar a tota la comunitat educativa d’un país, ja que hi havia molts docents i pedagogs delitosos de grans canvis.

La segona República va suposar el gran esforç i treball de l’escola Nova (escola lliure que cercava la creativitat, l’espontaneïtat, l’aprenentatge a través de l’experimentació directe amb el medi, l’empatia entre éssers, interacció social, etc.). Però bé, tots aquests esforços, portats a terme per grans professionals (Pau Vila, Rosa Sensat, Maria Antònia Canals, etc.), es van veure estroncats a causa de la dictadura franquista. Per tant, la potenciació de la creativitat de l’ésser es va transformar en la pròpia veritat ineludible de l’ésser racional. Les retòriques magistrals del subjecte superracionalista es van transformar en l’únic eix primordial de l’aprenentatge dels individus, ja que l’infant no tenia cap tipus de protagonisme dins d’aquesta visió educativa (concepció metodològica conductista).

Ara, en l’actualitat, ens trobem davant d’una escola immersa en nous reptes socials. Hem viscut, en els darrers anys, un constructivisme tradicional a dins les aules (potenciació dels coneixements previs dels nostres alumnes, treball autònom i aflorament de la seva creativitat). Ara bé, els nous reptes ens fan dirigir cap a una concepció metodològica de formació en societat. Per tant, el constructivisme tradicional es perfecciona anomenant-se constructivisme social (potenciació dels coneixements previs, marcs simbòlics i socials, establiment d’hipòtesis, empatia entre subjectes i indagació de respostes conclusives a través de les hipòtesis formulades de forma grupal).

Per tant, la figura del mestre racionalista ja ha passat a millor vida. Ara, a les nostres aules ha d’aflorar la simbiosi efusiva entre el racionalisme i l’emoció, ja que són dos vocables fonamentals (en constant interacció) per tal d’indagar i plasmar una educació de qualitat a dins les nostres aules. El racionalisme sense interacció amb l’emoció no té cap sentit (tu estableixes la teva pròpia raó a través de la teva emoció), però bé l’emoció també ha d’estar en constant confrontament amb la raó (ens emocionem a través de la raó).

Per tant, l’escola ha de potenciar un constructivisme social a dins les aules i, sense cap mena de dubte, ha d’apostar per una trobada simbiòtica entre la raó i l’emoció. Només així, apostant per una escola dinàmica (en constant moviment) i respectuosa davant la pluralitat dels subjectes, aconseguirem l’educació que els nostres infants es mereixen per viure en una societat que sol·licita homínids que sàpiguen afrontar nous canvis i reptes al llarg de les seves vides.

INFORMAR

2009-02-07T11:55:00.000-08:00

La nostra societat consumista és aquella que presumeix de forma incessant de les seves accions i actituds benefactores davant del tercer i quart món. La nostra preuada societat és la viva imatge d’una col·lectivitat perduda en l’abisme avariciós i pervers d’aquells que prediquen el consumisme i, sense cap mena de dubte, nosaltres agafem de forma exhausta. Avui en dia, immersos en la nostra societat debilitada per estereotips versemblants, els mitjans de comunicació promouen i comercialitzen formats televisius coneguts com a “reality shows”, on els personatges busquen l’èxit rotund i la superficialitat de la vida. Per ser exactes i precisos, busquen la seva pròpia mentida de la vida!. Mentrestant, els individus superficials s’autoenganyen i els empresaris del món de la comunicació s’embutxaquen quantitats ineludibles de diners.

Però bé, a on ens dirigim per plasmar retòriques de caire alarmant enfront d’aquests formats televisius?, hem de prohibir amb rotunditat la vigència d’aquests programes als nostres fills?, hem d’emprar retòriques transmissives per tal que els nostres fills entrin dins les nostres dinàmiques valorístiques?, etc. Sense cap mena de dubte, l’ésser humà està perdut davant d’una societat que camina més depressa que ell i, per tant, pares i educadors han de lluitar i, a la vegada, intentar entendre que tot canvi implica comprensió i diàleg. Per tant, davant d’aquesta tipologia de programes de caire no cognitius, intentarem cercar el diàleg amb els nostres fills, ja que davant del contingut erroni i falç d’aquests programes (la fama s’aconsegueix en poques hores, l’homosexualitat vista des de la perversió, la transexualitat vista com a objecte de depravació, les drogues estereotipades com a productes per a arribar a aconseguir la felicitat, etc.) s’amaguen informacions estereotipades per la morbositat. Per tant, nosaltres, com a educadors o pares, hem de transmetre als nostres infants que l’homosexualitat és una opció sentimental i sexual i, per tant, no implica la morbositat. Hem de fer-los-hi veure que l’èxit professional s’aconsegueix a través del treball ben fet i, per tant, aquest fet implica esforç cognitiu i, en moltes ocasions, físic. Hem de transmetre que la transexualitat és una opció que moltes persones decideixen fer perquè no es senten bé i en conformitat amb el seu propi cos. I, sense cap mena de dubte, hem de cercar el diàleg per tal de fer-los-hi veure que la felicitat només s’aconsegueix quan un homínid en concret troba l’estabilitat emocional (família, amics, etc.). Per tant, serà inútil, gairebé sempre, emprar actituds superracionalistes, on l’emissor sempre té raó i, a més a més, no fa unes justificacions lògiques sobre les seves retòriques.

Per tant, els pares i els educadors no han de tenir por a ensenyar a discernir les informacions i també, sens dubte, a ensenyar-los-hi que hi ha informacions que opten per la morbositat i, en moltes ocasions, han de saber que aquesta tendeix a la mentida. Els pares i els educadors han d’ensenyar a l’infant les veritats de les informacions. I, per tant, no podem clausurar mai les intrèpides imatges de la pobresa devastadora del tercer món, les guerres monetàries que aquests fets comporten, la cruenta pobresa del quart món, les actuacions precàries que, nosaltres, el primer món emprem per apaivagar la pobresa dels països pobres i netejar-nos la consciència, etc.

En conclusió, com a docents i pares, hem d’ensenyar als nostres infants la informació de forma íntegra. Només així, l’infant tindrà el dret d’escollir i, per tant, ser un ésser crític, autocrític i autònom envers la comunicació tendenciosa i impregnada de morbositat.

LA COMPETITIVITAT

2009-02-04T02:05:00.000-08:00

L’escola convencional, aquella escola que durant molts anys ha cercat el no res en els subjectes dels seus alumnes (éssers mancats d’escolta, diàleg, de treballar en grup, d’establir l’esperit crític, etc.), ha potenciat, de manera insòlita la competitivitat entre els subjectes. I, sense cap mena de dubte, ara, de forma descomunal, en paguem les conseqüències, ja que la vida s’ha transformat en una competició sense final, on els éssers humans es trepitgen sense cap tipus de consideració.

El conductisme (escola que potencia subjectes inerts, sense criteri i sense debat acurat i compartit entre éssers) ha portat a consolidar una escola sense fonaments crítics (entre subjectes) de qualitat. El mestre convencional només ha sabut transmetre uns coneixements i els alumnes, com bons receptors incapacitats de diàleg, han hagut de memoritzar-se aquells coneixements. I, a més a més, el mestre conductista, sense cap mena de dubte, només ha valorat la qualificació final,mitjançant un examen final. Per tant, aquest fet només ha provocat, de forma rotunda, la competitivitat insana entre homínids.

La competició comença a l’escola (el mestre potencia aquesta actitud) i, després, continua en el món laboral. Hem d’estar alerta, nosaltres com a futurs mestres, de la forma com potenciem i plasmen als nostres alumnes la competitivitat a dins les aules, ja que aquest factor influirà en els seus subjectes al llarg de tota la vida. I, a més a més, la competitivitat constant, radica a diversos trastorns psicològics i mentals (depressions, ansietat, estrès, etc.)

Per tant, l’escola del segle XXI, aquella escola que es vol mostrar no convencional i amant de la competitivitat sana entre éssers, ha d’estar alerta quan aplica a dins l’aula la concepció metodològica del constructivisme social, ja que aquesta concepció minuciosa, en tots els aspectes d’aplicació a dins l’aula, si no s’aplica amb rigor i serietat pot esdevenir insatisfactòria envers la competitivitat entre els subjectes.

RESPOSTA A L'ANNA DE GIRONA

2009-01-16T03:34:00.000-08:00

Com a psicopedagog/a i, a partir d'aquest instrument teòric, el constructivisme, com assessoraries i col·laboraries en l'elaboració del segon nivell de concreció d'un centre?

Doncs bé, estimada Anna, hem de saber que en la LOE ja no es parla de nivells de concreció, no obstant això alguns professors encara empren aquest terme antic de la LOGSE (encara vigent a cicle superior). El que hem de tenir clar és que el currículum educatiu passa per tres fases flagrants: 1. L’elaboració per part del govern i el desplegament d’aquesta llei (a partir d reglaments) en les comunitats autònomes corresponents, 2. l’adaptació del currículum dins de la comunitat educativa i 3. l’adaptació del currículum a dins de l’aula, depenent de les necessitats dels nostres infants.

Per tant, el meu assessorament a l’hora de desenvolupar i portar a terme el segon nivell de concreció dins d’una comunitat educativa en concret seria el següent: que hi hagi un grup de mestres que es creguin el seu projecte (en aquest cas haurà de ser un projecte constructivista social). Haurà de potenciar un consructivisme social a dins les aules. Per tant, hauran de tenir en compte els coneixements previs dels seus alumnes (aprenentatge significatiu d’Ausubel), emprar la pedagogia de la pregunta per tal que els alumnes formulin hipòtesis i estableixin lligams empàtics a través de la societat que els envolta i, finalment, trobar una resposta conclusiva a les preguntes plasmades pel propi educador. També, els mestres s’hauran d’acompanyar de materials atractius, de persones creatives, amb motivació, amb ganes de tirar endavant aquest projecte.

Espero, de tot cor, que més o menys t'hagi contestat.

Moltes gràcies.

Cordialment,

Xavier Ollonarte i Rovira.

GAZA CONTINUA AMB L'ALT AL FOC

2009-01-09T03:09:00.000-08:00

Israel i Palestina continuen amb guerra per tal d'ocupar Gaza. Hamás ha dit aquest mateix matí que no aturarà les armes fins que no aconsegueixi l'ocupació de Gaza.

Què han de fer els governs europeus per tal que s'aturi la guerra entre Palestina i Israel?

BON ANY NOU 2009

2009-01-09T03:04:00.000-08:00

Estimats lectors, només us vull desitjar un feliç any 2009. Espero que aquest nou any que tot just acabem de començar sigui un any ple de somnis i projectes sòlids i de qualitat. I, sense cap mena de dubte, espero que aquests es portin a terme amb rigor i serietat. Però, sobretot, recorda que els somnis i els projectes només es fan realitat amb l'esforç i el treball ben fet del propi ésser humà.

Per tant, espero que agafeu aquest any nou amb força i il·lusió.

Cordialment,

Xavier Ollonarte i Rovira.

TRANSMETRE O OFERIR?

2008-10-21T03:39:00.000-07:00

Ja des d’èpoques intrèpides, l’ésser humà tenia la necessitat d’estar regit per unes normes de compliment. Aquestes normes de compliment, sense cap mena de dubte, només les pot complir amb deteniment l’homínid, ja que l’ésser humà és l’únic animal que gaudeix d’intel·ligència i, per tant, aquest fet fa que sigui capaç d’adaptar-se a qualsevulla entorn. No obstant això, en moltes ocasions, aquest procés d’adaptació a l’homínid li ha costat segles i segles de digerir aquest fenomen successiu.

Per tant, els valors morals són imprescindibles en qualsevol societat. Els valors han d’estar regits sota unes normes que la societat en concret haurà de cercar de forma conjunta. Hem de tenir clar i flagrant que els valors mai s’han de transmetre (imposar els valors morals), sinó que s’han d’oferir (plasmar una gamma de valors i motivar a l’alumne a emprar aquests). Tota societat ha d’estar regida per uns valors democràtics i, a la vegada, aquests han d’arribar a ser una de les dosis més significatives de la convivència dels éssers humans.

Les nostres escoles, immerses en ple segle XXI, es troben mancades de valors morals, aquells valors que el mestre ha d’oferir d’una forma exquisida als seus alumnes. El propi mestre ha de saber que els valors no són innats (un nen no neix amb uns valors predisposats, sinó que el seu entorn els hi configura. I, per tant, ell ha de discernir-los) i, sens dubte, ell ha de vetllar per un aprenentatge ofert dels valors emprats amb correcció. El mestre ha de saber, doncs, que els valors són un dels aprenentatges més importants que els nostres infants han d’assolir al llarg de tota la seva etapa escolar obligatòria, ja que aquest coneixement pràctic es veurà reflectit al llarg de la seva existència terrestre. Només amb aquesta concepció valorística moral l’escola portarà una acció clara i solvent dels valors morals (la moralitat l’elegim entre tots, mestres i alumnes, dins d’un marc social i democràtic).

Els valors s’han de plasmar de forma implícita en els aprenentatges dels nostres infants. Per tant, totes les matèries han d’estar impregnades de valors morals que la nostra societat en concret haurà de cercar al llarg de la seva existència. El mestre a través del constructivisme social (concepció metodològica que cerca els coneixements previs dels infants, el diàleg constant a través de marcs simbòlics i les hipòtesis que els nens formulen i comparteixen entre ells per tal de trobar una resposta conclusiva) ha d’impulsar un treball dels valors emmarcat i digerit des de la societat. Per tant, quan indaguem la societat en general, estem plasmant de forma minuciosa la realitat que ens envolta. Doncs bé, l’objectiu primordial ha de ser el fet de cercar la moralitat dels valors analitzant l’entorn que ens envolta. Només així aconseguirem uns valors de qualitat per la nostra escola d’aquest nou segle.

En conclusió, si oferim uns valors morals de qualitat (oferir valors implica portar a terme l’ús del diàleg entre mestres i alumnes, per tal de trobar una entesa conjunta a l’hora de portar a terme l’ús dels valors. Per tant, aquest fet també implica discernir de forma acurada i amb convenciment), l’escola serà més tolerant, sensible davant a fets puntuals, respectuosa, afable, amable amb tots els seus components que la conformen i, sobretot, més exigent amb ella mateixa.

LA VIDA HA DE SER UN MAR DE SOMRIURES DE BOGERIA

2008-10-02T10:21:00.000-07:00

Sóc lleig i molt lleig, sóc guapo de veritat, sóc alt com una torre, sóc baix i esquifit, tinc els ulls clars i blaus, tinc els ulls marrons foscos, no hi veig res i porto ulleres de cul de got, hi veig tan clar com un nen recent nascut, sóc prim i esquifit, sóc fort i musculós, etc. Siguis com siguis, el millor que pots fer és riure de tu mateix.

"La vida ha de ser una bogeria constant de somriures inesperats, producte de les reaccions de les teves imperfeccions"

L'ESCOLA HA DE SER LA PRIMERA INSTITUCIÓ ENCARREGADA D'IMPULSAR EL CONSTRUCTIVISME SOCIAL

2008-09-30T01:22:00.001-07:00

L’escola, sense cap mena de dubte, és la primera institució que ha de vetllar per la socialització entre els infants. Hem d’ensenyar continguts teòrics, però també formem a persones que hauran de viure en una societat en concret i, per tant, hauran de ser persones crítiques, autònomes i emprenedores de projectes atractius. Per tant, si impulsem la utilització de la metodologia del constructivisme social a dins les aules, aconseguirem que el nostres alumnes siguin crítics, ja que és el que la nostra societat cerca en les persones.

En conclusió, l’escola, per sobre de tot, educa als infants. I si és una escola de qualitat (l’escola que cerca la LOE), educa des de la transversalitat dels aprenentatges.

2008-09-30T01:22:00.000-07:00

"La verdad del hombre empieza donde acaba su propia tontería. Pero la tontería del hombre es inagotable"

Antonio Machado

LA CRISIS ÉS UNA REALITAT SENSE CAP TIPUS DE FICCIÓ

2008-09-16T01:29:00.000-07:00

Durant els últims deu anys hem estat espectadors i, sens dubte, molts d'ells artífexs de la cultura exponencial de la totxana. L'alt increment de l'obertura d'immobiliàres, de constructors que ampliaven d'una forma folgurant les seves plantilles de treball, les hipoteques que les caixes i els bancs donaven a uns interessos molt baixos, etc. Doncs bé, tots aquests factors han estat el cúmul d'intrèpides inhumanitats que ens han portat a una crisis que, segons diuen els entesos, serà una crisis més violenta i negativa que la de l'any 1929.

Ara, en plena crisis econòmica, els tipus d'interès s'han disparat. I tots aquells que van sol·licitar una hipoteca que no podien sol·licitar, simplement perquè el seu nivell econòmic no ho permetia, s'han agafat els dits, fins al límit d'haver de cancel·lar la hipoteca, embargar tots els seus béns i quedar-se sense diners (a causa de l'ascendència dels interessos). La parada rotunda de la construcció ha suposat la pèrdua de milers i milers de llocs de treball, per tant l'atur s'ha incrementat de forma exponencial. Però bé, en el subcidi de l'atur s'hi suma l'increment de la demanda laboral. I es que la nostra societat ja feines que no les vol fer. Doncs bé, ara, davant d'aquest problema social el govern haurà de prendre mesures de caire efectiu.

L'increment del petroli, l'increment dels aliments bàsics (a causa de la dieta mediterrània, aquells productes que abans eren aparentment barats, ara es comercialitzen a preus desorbitants) suposa un dels drames diàris d'una societat que no sap com respondre a aquesta incertesa col·lectiva.

Què ha passat? Per què ha passat? Es podia evitar una crisis i no s'ha fet? Sense cap mena de dubte, les crisis no existirien si els nostres polítics empressin unes polítiques socials i econòmiques des del rigor, la serietat i, sobretot, el seny. L'error més majestuós ha estat invertir només en la denominada "cultura de la totxana", una cultura de diner fàcil i que, a llarg termini, pot tenir les seves conseqüències nefastes si no s'empra amb correcció. Estimats polítics, inverteixin més en educació, preparin més bé els empleats de les empreses, etc.

En conclusió, tal com diu el senyor Leopoldo Abadía (profesor de l'IESE durant 31 anys) "la crisis ninja", volent remarcar que aquesta crisis no té data de caducitat, per tant aquesta caducitat només pot desparèixer amb una bona gestió política i econòmica. Per tant, estimats tripulants i amics de l'estat, ara suposo que us estareu estirant els cabells, ja que us heu carregat, jubilant-los, a totes les persones bones de les grans empreses. Ara els capdavanters d'aquesta crisis només són gent inexperta que no saben per on anar i els experts s'ho miren des dels televisors de les seves cases rient de forma irònica.

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ I LA SEVA MANIPULACIÓ

2008-09-16T01:19:00.000-07:00

Seré breu i concís: Durant tot l'estiu no s'ha parlat d'educació en els mitjans de comunicació, però bé només ha estat emprendre el nou curs estudiantil i tornar a carregar contra l'educació del nostre país. Si hem de carregar-nos l'educació perquè ens hem de dixar de fer-ho durant l'estiu.

Estimats companys del món períodistic, deixin al marge la morbositat comunicativa, ja que no fan cap tipus de favor a la nostra societat.

SI EDUQUEM L'INFANT NO CALDRÀ CASTIGAR-LO

2008-07-16T03:31:00.000-07:00

L'escola és una de les primeres institucions que ha de cercar i donar valors als infants. Sense cap mena de dubte, la moralitat és un dels aspectes més importants de l'atenció primerenca dels nostres infants. La nostra societat està mancada de valors, però és que la comunitat educativa, en moltes ocasions, no els sap cercar i els oblida. Els valors han de ser donats i rebuts des de la transversalitat dels coneixements, quan això esdevingui un fet crucial de l'escola, els valors seràn donats amb total correcció.

Hem de saber que existeixen valors i fets. Els valors són estimatius, en canvi els fets són descriptius, perceptius i objectius. Quan un individu en concret vol cercar un valor, ha de ser conscient que ha de seguir tres passos: Un objecte que es desitja (jo desitjo cercar el compartir), un subjecte que s'escull (jo desitjo compartir un valor en concret amb unes persones en determinat) i un context social al que s'inscriu l'activitat (el lloc concret on s'esdevé la cerca del valor). Per tant, els professionals de l'educació (mestres, professors, pedagogs, psicòlegs, etc.) hem de cercar i incorporar la transmissió benefactora dels valors en la comunitat educativa d'aquest nou segle encara poc madur.

El valor és adquirit en el subjecte de l'individu fins al punt de convertir-se en un hàbit. Per tant, un aspecte que es convertix en un hàbit, el podem considerar com un aspecte adquirit i comprès en el nostre subjecte de forma natural. Els valors són necessaris en la nostra vida quotidiana i professional: per créixer en el nostre propi desenvolupament i per aplicar la convivència en una societat en concret.

Per tant, l'escola ha d'indagar els valors morals dins de la comunitat educativa tot cercant una escola inclusiva, establint connexions i sinèrgies entre totes les assignatures, fomentant valors des de la transversalitat i, per sobre de tot, liderar un projecte sòlid i creïble. És rellevant que el projecte educatiu estigui liderat per un equip directiu que s'ho cregui i, a més a més, que treballi perquè el projecte estigui portat a la pràctica amb solvència. Però, sense cap mena de dubte, el projecte educatiu, ha d'estar impregnat de valors morals que cerquin l'harmonia i la convivència dins de la comunitat educativa.

En conclusió, si eduquem el nen des d'un principi factible, no caldrà caure amb un recurs tan fàcil i denigrant, el càstig.

L'ESCOLA INCLUSIVA ÉS UN ÈXIT

2008-06-19T12:37:00.000-07:00

En Carles va arribar al principi de curs molt desmotivat. El curs passat, quan feia segon de primària, va tenir un mestre de matemàtiques que emprava els grups flexibles (els bons anaven amb un grup i els altres, que el mestre considerava que no tenien el nivell adequat, anaven amb un altre grup). Per tant, el Carles va arribar molt desmotivat, ja que el mestre del curs passat no’l va incentivar ni estimular per aprendre de forma significativa.

En canvi, aquest any tot ha canviat en la vida estudiantil del Carles. Ha trobat un mestre excepcional que l’estimula i el valora d’una manera sorprenent, però no només valora a ell, sinó que valora a tothom per igual. El nostre estimat mestre té clar que una classe de matemàtiques ha de ser inclusiva. Ell té clar que la qualitat de l’ensenyament no es basa en grups per nivells. Per tant, des del punt de vista del mestre actual del Carles, la igualtat es basa per tenir unes expectatives altes per a tots els alumnes i recolzar-los sempre que ho necessitin. El nostre mestre treballa per a tothom. I, a més a més, ha de tenir bones expectatives per tothom. Si el mestre té expectatives baixes, el mestre ja no pot ser inclusiu. El currículum que indaga d’una manera exquisida el mestre és un currículum coherent, centrat amb les matemàtiques importants i articulat per nivells. Per tant, el contingut dels aprenentatges ha de ser un contingut que tingui qualitat. Quan el contingut té qualitat: És quan aquest contingut es treballa de manera transversal (el que s’aprèn ha d’estar relacionat), centrat en matemàtiques importants i articulat per nivells (que les relacions bàsiques cada vegada siguin més complexes). El mestre del Carles és un mestre molt observador, ja que sap el que saben els seus alumnes, sap el que tenen que aprendre i sap com provocar-los i recolzar-los. Per tant, aquest fet d’observació és molt important a l’hora de l’ensenyament. L’aprenentatge ha de ser comprensiu (Ningú aprèn res sinó comprèn allò que s’explica. Comprensiu vol dir que els nens s’han de poder comunicar mentre fan les seves tasques) , s’ha de construir activament i ha d’estar basat amb experiències adequades i amb els coneixements anteriors. Per tant, aquest mestre té en compte molts aspectes a l’hora de portar a terme els continguts matemàtics a dins de l’aula. L’avaluació, és un concepte que també té en compte el nostre mestre, s’ha de recolzar en l’aprenentatge de les matemàtiques importants i donar informació útil a professors, alumnes i pares. Segons el mestre del Carles, l’avaluació ha d’estar perfectament integrada en els processos d’aprenentatge. L’avaluació ha de servir per obtenir informació matemàtica important. Aquesta informació, sense cap mena de dubte, es podrà fer servir en la pràctica per gestionar el procés d’aprenentatge. La difícil tasca, però admirable del mestre de tercer de primària, és integrar l’avaluació en el procés d’aprenentatge. També fa servir molta tecnologia dins de l’aula, ja que s’acompanya de les noves tecnologies (ordinadors), murals (creen el marc simbòlic de l’aprenentatge del nen), plànols, boles del món, etc.

Ara, en aquests moments, estan treballant les mesures. El mestre ha posat un gran mural a la classe. En aquest mural hi ha dibuixats molts objectes reals (llapis, taula, graó d’una escala, cadira, porta, etc). El seu primer objectiu ha estat observar el mural per grups, i entre ells comentaven de forma intuïtiva les mesures dels objectes. El seu segon objectiu ha estat anar a mesurar amb les cintes mètriques els objectes proposats. Després han tornat al mural i han comentat les mesures intuïtives amb les mesures reals. Llavors, partint d’aquest procés, el mestre ha anat passant per cada grup i els ha preguntat quin era el procés que havien seguit per trobar les mesures correctes. Si algun s’havia equivocat, no passava res, ja que el mestre inclusiu ha d’encoratjar a l’alumne a trobar la resposta correcta d’una forma intel·ligent i constructiva.

LA NOSTÀLGIA EDUCATIVA

2008-06-14T09:30:00.000-07:00

Per ser exactes i precisos, encara no fa ni un dia que hem finalitzat les classes i els exàmens. He de fer esment que ha estat un any dur, però quan finalitza l’any educatiu sento la nostàlgia de voler-ne més, em sento quelcom desitjós de rebre més continguts i coneixements sobre l’educació en general, ja que és el temari de la meva carrera i de la meva futura professió.

Sento el desig de descobrir i indagar noves metodologies, diferents maneres i concepcions d’apreciar i veure el sistema educatiu actual, observar nous enfocaments i tendències que aclaparen les aules del nostre país, veure com les escoles utilitzen els recursos en la comunitat educativa, veure com s’empra la transversalitat de les matèries (establint sinèrgies i connexions directes entre assignatures), observar el treball dels valors morals dins del marc educatiu de forma implícita. Per tant, tal com ja he dit anteriorment, quan s’acaben les classes em sento quelcom buit perquè tinc la necessitat de treballar per aconseguir una educació de qualitat en el nostre país. L’educació d’un mestre no és una creació vinguda de l’atzar, sinó que es va conreant al llarg de la seva vida. Aleshores, tot mestre, dia rere dia, va indagant i examinant la seva forma d’entendre i d’aplicar l’educació dins de la comunitat educativa.

L’educació del segle XXI ha de ser una educació basada en el constructivisme i en l’aprenentatge significatiu. A través de l’aprenentatge significatiu, Ausubel ens diu que la relació dels coneixements ja adquirits (coneixements previs) amb els coneixements que ens estan donant fan de l’alumne un alumne crític, autocrític i autònom en una societat en concret. L’aprenentatge significatiu implica que l’alumne ha de ser creatiu, ha d’estar motivat (el mestre-guia és el màxim exponent per aconseguir aquesta motivació per part de l’alumne)i el mestre ha d’acompanyar-se de materials motivants. I, per sobre de tot, hem de tenir clar que gràcies a l’aprenentatge significatiu aconseguirem que els coneixements de l’alumne estiguin emmagatzemats en la memòria a llarg termini i també arribarem a l’objectiu primordial de la funcionalitat de l’aprenentatge (aquells coneixements adquirits han de ser aplicables en el dia a dia i al llarg de la seva vida). Per tant, l’educació que indaguem en aquest nou marc educatiu, és una educació tal i com la concebia Loris Malaguzzi i no com la concebia Locke (el nen és un got buit).

En conclusió, sempre ens quedarà l’octubre per continuar investigant i innovant per un sistema educatiu que molts i moltes desitgem que canviï en l’ascendència que la pròpia societat ens formula, una societat dinàmica (en constant moviment). I, per tant, si el nen canvia, els mestres també hem de canviar.

FOTOGRAFIES DE L'AULA DE CIÈNCIES NATURALS DE L'ESCOLA ESTALELLA I GRAELLS

2008-04-09T11:13:00.000-07:00

UNA AULA DE CIÈNCIES ALTERNATIVA

2008-04-09T10:42:00.000-07:00

Quan emprem el terme “alternatiu”, emprem el terme “diferent”. Aquesta diferència ve donada per la innovació i la creativitat (a partir del contacte directe amb el medi). Per tant, la intenció d’aquesta aula és defugir de l’encarcaració dels mètodes tradicionals de l’escola convencional i atraure als seus alumnes amb la metodologia constructivista. A l’escola Estalella Graells, concretament a la classe de la Margarita Roma, podríem emprar l’experimentació de les ciències naturals a través dels racons (establint relacions amb altres matèries, implicant l’alumne en l’aprenentatge i fomentant l’autonomia del propi individu en concret), a través de projectes i a través de l’aula de ciències.

Avui ens centrarem en la pràctica d’un experiment. Us explicaré el tema del “Cicle de l’aigua”. La Margarita Roma, mestra de primer B i coordinadora de l’aula de ciències naturals, ha començat la classe preguntant als seus alumnes la següent qüestió: On podem trobar aigua? I, llavors, els nens han començat a parlar dels llocs on poden trobar aigua (s’ha esmentat els següents llocs: rius, mar, pluja, aixeta, regadora, etc.). Per tant, a través d’aquesta pregunta hem pogut veure els coneixements previs dels nostres alumnes i, a la vegada, s’ha efectuat amb deteniment una proximitat ecològica excepcional. L’alumne és partícip del seu aprenentatge i el mestre ha de guiar aquest aprenentatge cap a una resposta adequada.

Quan haguem portat a terme aquest primer procés de l’activitat, a través del diàleg entre mestre i alumne, els nens han de ser conscients que mirem on mirem, sempre trobem alguna cosa relacionada amb l’aigua, ja que a la terra hi ha uns 1500 bilions de metres cúbics d’aigua, però, a la Llacuna no n’hi ha ni una gota.

Els nens han de ser conscients que l’aigua es pot bullir i convertir-se en vapor, i també es pot congelar i convertir-se en gel. No obstant això, d’aquest cicle tan complex no en seran conscients fins que portem a terme la següent activitat, ja que si esmentem aquesta evidència abans de portar a terme la manipulació de l’aigua, l’aprenentatge no serà tan ric o, si més no, perd tota la seva gràcia, ja que el factor sorpresa perd la seva importància.

Per tant, després de la primera part de l’activitat, ens hem dirigit cap a la cuina de l’escola i la pregunta efectuada ha estat la següent: Què passa si posem un bol ple d’aigua i el deixem escalfar? Doncs bé, les reaccions dels nens han estat d’incertesa, ja que cap d’ells es podia imaginar que l’aigua podia desaparèixer. Tot seguit, hem posat a bullir l’aigua i l’hem tapat amb una tapa, al cap d’una estona hem aixecat la tapa i hem pogut veure com la tapa estava mullada (com si caigués pluja) i, a més a més, el nivell de l’aigua anava descendint. Al cap d’una estona, l’hem tornat a aixecar i hem pogut observar com la tapa estava totalment entelada. I, finalment, hem pogut veure com el bol s’ha quedat sense aigua i, per tant, els nens han pogut veure el procés d’evaporització de l’aigua d’una manera significativa.

A través d’aquesta activitat, els nens han descobert que quan les coses es cremen deixen anar vapor. Aquest vapor és el vapor de l’aigua i, a més a més, descobriran que no el poden agafar. Han de ser conscients que l’aigua no para mai quieta, l’energia del sol fa pujar l’aigua del mar cap amunt (evaporació) i li fa fer un llarg viatge, que es diu cicle de l’aigua. L’aigua quan arriba els núvols es condensa i, llavors, s’efectua la pluja.

Per tant, hem pogut observar com l’aprenentatge directe amb l’entorn és molt més positiu que els llibres de text. Hem de ser conscients que no és el mateix veure una cosa o que te l’expliquin. L’Estalella i Graells, tot i la forta influenciació dels llibres de text, en moltes ocasions, opta per les dinàmiques més constructives, per tant opta per les classes on el mestre no és el mestre convencional, sinó que és el mestre guia dels alumnes.

També cal fer esment de la utilitat dels racons de la classe. En el racó de les ciències naturals, els nens van fer un aprenentatge de l’estudi de l’aigua. Van portar molts llibres (tothom va poder intercanviar informacions i, d’aquesta manera, els pares també són partícips de l’aprenentatge dels seus fills, ja que van tenir d’ajudar a buscar llibres adequats per als seus fills). En el racó també van fer el procés il·lustrat pictòricament del cicle de l’aigua, així, d’aquesta manera els nens van poder il·lustrar el seu propi procés i, a més a més, ho van deixar plasmat en el seu marc simbòlic (racons). Però, fixeu-vos que en aquest procés hem fet servir un procés pràctic (a la cuina de l’escola mitjançant la manipulació de l’aigua i el seu procés d’evaporització), els racons com a eina d’aprenentatge dinàmic i autònom del nen i aplicant en tot el procés el diàleg entre tots. Per tant, hem de tenir clar que podem utilitzar molts recursos a l’hora d’emprar l’aprenentatge, ja que, en moltes ocasions, ens quedem amb el recurs més pobre, la fitxa i el llibre de text.

El que hem de tenir clar, és que en el procés d’ensenyament-aprenentatge de l’alumne en concret és que, sense cap mena de dubte, ha pogut raonar. I, per tant, si l’alumne pot raonar, fomentarem alumnes crítics i autocrítics.

En conclusió, si l’alumne és capaç de raonar, trobar variables i hipòtesis a través d’aquest mètode pràctic d’aprenentatge, ja ens podem sentir molt orgullosos, ja que l’escola que hem de promoure en el segle XXI, és l’escola integradora i constructivista.