TRANSMETRE O OFERIR?

Ja des d’èpoques intrèpides, l’ésser humà tenia la necessitat d’estar regit per unes normes de compliment. Aquestes normes de compliment, sense cap mena de dubte, només les pot complir amb deteniment l’homínid, ja que l’ésser humà és l’únic animal que gaudeix d’intel·ligència i, per tant, aquest fet fa que sigui capaç d’adaptar-se a qualsevulla entorn. No obstant això, en moltes ocasions, aquest procés d’adaptació a l’homínid li ha costat segles i segles de digerir aquest fenomen successiu.

Per tant, els valors morals són imprescindibles en qualsevol societat. Els valors han d’estar regits sota unes normes que la societat en concret haurà de cercar de forma conjunta. Hem de tenir clar i flagrant que els valors mai s’han de transmetre (imposar els valors morals), sinó que s’han d’oferir (plasmar una gamma de valors i motivar a l’alumne a emprar aquests). Tota societat ha d’estar regida per uns valors democràtics i, a la vegada, aquests han d’arribar a ser una de les dosis més significatives de la convivència dels éssers humans.

Les nostres escoles, immerses en ple segle XXI, es troben mancades de valors morals, aquells valors que el mestre ha d’oferir d’una forma exquisida als seus alumnes. El propi mestre ha de saber que els valors no són innats (un nen no neix amb uns valors predisposats, sinó que el seu entorn els hi configura. I, per tant, ell ha de discernir-los) i, sens dubte, ell ha de vetllar per un aprenentatge ofert dels valors emprats amb correcció. El mestre ha de saber, doncs, que els valors són un dels aprenentatges més importants que els nostres infants han d’assolir al llarg de tota la seva etapa escolar obligatòria, ja que aquest coneixement pràctic es veurà reflectit al llarg de la seva existència terrestre. Només amb aquesta concepció valorística moral l’escola portarà una acció clara i solvent dels valors morals (la moralitat l’elegim entre tots, mestres i alumnes, dins d’un marc social i democràtic).

Els valors s’han de plasmar de forma implícita en els aprenentatges dels nostres infants. Per tant, totes les matèries han d’estar impregnades de valors morals que la nostra societat en concret haurà de cercar al llarg de la seva existència. El mestre a través del constructivisme social (concepció metodològica que cerca els coneixements previs dels infants, el diàleg constant a través de marcs simbòlics i les hipòtesis que els nens formulen i comparteixen entre ells per tal de trobar una resposta conclusiva) ha d’impulsar un treball dels valors emmarcat i digerit des de la societat. Per tant, quan indaguem la societat en general, estem plasmant de forma minuciosa la realitat que ens envolta. Doncs bé, l’objectiu primordial ha de ser el fet de cercar la moralitat dels valors analitzant l’entorn que ens envolta. Només així aconseguirem uns valors de qualitat per la nostra escola d’aquest nou segle.

En conclusió, si oferim uns valors morals de qualitat (oferir valors implica portar a terme l’ús del diàleg entre mestres i alumnes, per tal de trobar una entesa conjunta a l’hora de portar a terme l’ús dels valors. Per tant, aquest fet també implica discernir de forma acurada i amb convenciment), l’escola serà més tolerant, sensible davant a fets puntuals, respectuosa, afable, amable amb tots els seus components que la conformen i, sobretot, més exigent amb ella mateixa.

LA VIDA HA DE SER UN MAR DE SOMRIURES DE BOGERIA

Sóc lleig i molt lleig, sóc guapo de veritat, sóc alt com una torre, sóc baix i esquifit, tinc els ulls clars i blaus, tinc els ulls marrons foscos, no hi veig res i porto ulleres de cul de got, hi veig tan clar com un nen recent nascut, sóc prim i esquifit, sóc fort i musculós, etc. Siguis com siguis, el millor que pots fer és riure de tu mateix.

"La vida ha de ser una bogeria constant de somriures inesperats, producte de les reaccions de les teves imperfeccions"

L'ESCOLA HA DE SER LA PRIMERA INSTITUCIÓ ENCARREGADA D'IMPULSAR EL CONSTRUCTIVISME SOCIAL

L’escola, sense cap mena de dubte, és la primera institució que ha de vetllar per la socialització entre els infants. Hem d’ensenyar continguts teòrics, però també formem a persones que hauran de viure en una societat en concret i, per tant, hauran de ser persones crítiques, autònomes i emprenedores de projectes atractius. Per tant, si impulsem la utilització de la metodologia del constructivisme social a dins les aules, aconseguirem que el nostres alumnes siguin crítics, ja que és el que la nostra societat cerca en les persones.

En conclusió, l’escola, per sobre de tot, educa als infants. I si és una escola de qualitat (l’escola que cerca la LOE), educa des de la transversalitat dels aprenentatges.

"La verdad del hombre empieza donde acaba su propia tontería. Pero la tontería del hombre es inagotable"

Antonio Machado

LA CRISIS ÉS UNA REALITAT SENSE CAP TIPUS DE FICCIÓ

Durant els últims deu anys hem estat espectadors i, sens dubte, molts d'ells artífexs de la cultura exponencial de la totxana. L'alt increment de l'obertura d'immobiliàres, de constructors que ampliaven d'una forma folgurant les seves plantilles de treball, les hipoteques que les caixes i els bancs donaven a uns interessos molt baixos, etc. Doncs bé, tots aquests factors han estat el cúmul d'intrèpides inhumanitats que ens han portat a una crisis que, segons diuen els entesos, serà una crisis més violenta i negativa que la de l'any 1929.

Ara, en plena crisis econòmica, els tipus d'interès s'han disparat. I tots aquells que van sol·licitar una hipoteca que no podien sol·licitar, simplement perquè el seu nivell econòmic no ho permetia, s'han agafat els dits, fins al límit d'haver de cancel·lar la hipoteca, embargar tots els seus béns i quedar-se sense diners (a causa de l'ascendència dels interessos). La parada rotunda de la construcció ha suposat la pèrdua de milers i milers de llocs de treball, per tant l'atur s'ha incrementat de forma exponencial. Però bé, en el subcidi de l'atur s'hi suma l'increment de la demanda laboral. I es que la nostra societat ja feines que no les vol fer. Doncs bé, ara, davant d'aquest problema social el govern haurà de prendre mesures de caire efectiu.

L'increment del petroli, l'increment dels aliments bàsics (a causa de la dieta mediterrània, aquells productes que abans eren aparentment barats, ara es comercialitzen a preus desorbitants) suposa un dels drames diàris d'una societat que no sap com respondre a aquesta incertesa col·lectiva.

Què ha passat? Per què ha passat? Es podia evitar una crisis i no s'ha fet? Sense cap mena de dubte, les crisis no existirien si els nostres polítics empressin unes polítiques socials i econòmiques des del rigor, la serietat i, sobretot, el seny. L'error més majestuós ha estat invertir només en la denominada "cultura de la totxana", una cultura de diner fàcil i que, a llarg termini, pot tenir les seves conseqüències nefastes si no s'empra amb correcció. Estimats polítics, inverteixin més en educació, preparin més bé els empleats de les empreses, etc.

En conclusió, tal com diu el senyor Leopoldo Abadía (profesor de l'IESE durant 31 anys) "la crisis ninja", volent remarcar que aquesta crisis no té data de caducitat, per tant aquesta caducitat només pot desparèixer amb una bona gestió política i econòmica. Per tant, estimats tripulants i amics de l'estat, ara suposo que us estareu estirant els cabells, ja que us heu carregat, jubilant-los, a totes les persones bones de les grans empreses. Ara els capdavanters d'aquesta crisis només són gent inexperta que no saben per on anar i els experts s'ho miren des dels televisors de les seves cases rient de forma irònica.

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ I LA SEVA MANIPULACIÓ

Seré breu i concís: Durant tot l'estiu no s'ha parlat d'educació en els mitjans de comunicació, però bé només ha estat emprendre el nou curs estudiantil i tornar a carregar contra l'educació del nostre país. Si hem de carregar-nos l'educació perquè ens hem de dixar de fer-ho durant l'estiu.

Estimats companys del món períodistic, deixin al marge la morbositat comunicativa, ja que no fan cap tipus de favor a la nostra societat.

SI EDUQUEM L'INFANT NO CALDRÀ CASTIGAR-LO

L'escola és una de les primeres institucions que ha de cercar i donar valors als infants. Sense cap mena de dubte, la moralitat és un dels aspectes més importants de l'atenció primerenca dels nostres infants. La nostra societat està mancada de valors, però és que la comunitat educativa, en moltes ocasions, no els sap cercar i els oblida. Els valors han de ser donats i rebuts des de la transversalitat dels coneixements, quan això esdevingui un fet crucial de l'escola, els valors seràn donats amb total correcció.

Hem de saber que existeixen valors i fets. Els valors són estimatius, en canvi els fets són descriptius, perceptius i objectius. Quan un individu en concret vol cercar un valor, ha de ser conscient que ha de seguir tres passos: Un objecte que es desitja (jo desitjo cercar el compartir), un subjecte que s'escull (jo desitjo compartir un valor en concret amb unes persones en determinat) i un context social al que s'inscriu l'activitat (el lloc concret on s'esdevé la cerca del valor). Per tant, els professionals de l'educació (mestres, professors, pedagogs, psicòlegs, etc.) hem de cercar i incorporar la transmissió benefactora dels valors en la comunitat educativa d'aquest nou segle encara poc madur.

El valor és adquirit en el subjecte de l'individu fins al punt de convertir-se en un hàbit. Per tant, un aspecte que es convertix en un hàbit, el podem considerar com un aspecte adquirit i comprès en el nostre subjecte de forma natural. Els valors són necessaris en la nostra vida quotidiana i professional: per créixer en el nostre propi desenvolupament i per aplicar la convivència en una societat en concret.

Per tant, l'escola ha d'indagar els valors morals dins de la comunitat educativa tot cercant una escola inclusiva, establint connexions i sinèrgies entre totes les assignatures, fomentant valors des de la transversalitat i, per sobre de tot, liderar un projecte sòlid i creïble. És rellevant que el projecte educatiu estigui liderat per un equip directiu que s'ho cregui i, a més a més, que treballi perquè el projecte estigui portat a la pràctica amb solvència. Però, sense cap mena de dubte, el projecte educatiu, ha d'estar impregnat de valors morals que cerquin l'harmonia i la convivència dins de la comunitat educativa.

En conclusió, si eduquem el nen des d'un principi factible, no caldrà caure amb un recurs tan fàcil i denigrant, el càstig.

L'ESCOLA INCLUSIVA ÉS UN ÈXIT

En Carles va arribar al principi de curs molt desmotivat. El curs passat, quan feia segon de primària, va tenir un mestre de matemàtiques que emprava els grups flexibles (els bons anaven amb un grup i els altres, que el mestre considerava que no tenien el nivell adequat, anaven amb un altre grup). Per tant, el Carles va arribar molt desmotivat, ja que el mestre del curs passat no’l va incentivar ni estimular per aprendre de forma significativa.

En canvi, aquest any tot ha canviat en la vida estudiantil del Carles. Ha trobat un mestre excepcional que l’estimula i el valora d’una manera sorprenent, però no només valora a ell, sinó que valora a tothom per igual. El nostre estimat mestre té clar que una classe de matemàtiques ha de ser inclusiva. Ell té clar que la qualitat de l’ensenyament no es basa en grups per nivells. Per tant, des del punt de vista del mestre actual del Carles, la igualtat es basa per tenir unes expectatives altes per a tots els alumnes i recolzar-los sempre que ho necessitin. El nostre mestre treballa per a tothom. I, a més a més, ha de tenir bones expectatives per tothom. Si el mestre té expectatives baixes, el mestre ja no pot ser inclusiu. El currículum que indaga d’una manera exquisida el mestre és un currículum coherent, centrat amb les matemàtiques importants i articulat per nivells. Per tant, el contingut dels aprenentatges ha de ser un contingut que tingui qualitat. Quan el contingut té qualitat: És quan aquest contingut es treballa de manera transversal (el que s’aprèn ha d’estar relacionat), centrat en matemàtiques importants i articulat per nivells (que les relacions bàsiques cada vegada siguin més complexes). El mestre del Carles és un mestre molt observador, ja que sap el que saben els seus alumnes, sap el que tenen que aprendre i sap com provocar-los i recolzar-los. Per tant, aquest fet d’observació és molt important a l’hora de l’ensenyament. L’aprenentatge ha de ser comprensiu (Ningú aprèn res sinó comprèn allò que s’explica. Comprensiu vol dir que els nens s’han de poder comunicar mentre fan les seves tasques) , s’ha de construir activament i ha d’estar basat amb experiències adequades i amb els coneixements anteriors. Per tant, aquest mestre té en compte molts aspectes a l’hora de portar a terme els continguts matemàtics a dins de l’aula. L’avaluació, és un concepte que també té en compte el nostre mestre, s’ha de recolzar en l’aprenentatge de les matemàtiques importants i donar informació útil a professors, alumnes i pares. Segons el mestre del Carles, l’avaluació ha d’estar perfectament integrada en els processos d’aprenentatge. L’avaluació ha de servir per obtenir informació matemàtica important. Aquesta informació, sense cap mena de dubte, es podrà fer servir en la pràctica per gestionar el procés d’aprenentatge. La difícil tasca, però admirable del mestre de tercer de primària, és integrar l’avaluació en el procés d’aprenentatge. També fa servir molta tecnologia dins de l’aula, ja que s’acompanya de les noves tecnologies (ordinadors), murals (creen el marc simbòlic de l’aprenentatge del nen), plànols, boles del món, etc.

Ara, en aquests moments, estan treballant les mesures. El mestre ha posat un gran mural a la classe. En aquest mural hi ha dibuixats molts objectes reals (llapis, taula, graó d’una escala, cadira, porta, etc). El seu primer objectiu ha estat observar el mural per grups, i entre ells comentaven de forma intuïtiva les mesures dels objectes. El seu segon objectiu ha estat anar a mesurar amb les cintes mètriques els objectes proposats. Després han tornat al mural i han comentat les mesures intuïtives amb les mesures reals. Llavors, partint d’aquest procés, el mestre ha anat passant per cada grup i els ha preguntat quin era el procés que havien seguit per trobar les mesures correctes. Si algun s’havia equivocat, no passava res, ja que el mestre inclusiu ha d’encoratjar a l’alumne a trobar la resposta correcta d’una forma intel·ligent i constructiva.

LA NOSTÀLGIA EDUCATIVA

Per ser exactes i precisos, encara no fa ni un dia que hem finalitzat les classes i els exàmens. He de fer esment que ha estat un any dur, però quan finalitza l’any educatiu sento la nostàlgia de voler-ne més, em sento quelcom desitjós de rebre més continguts i coneixements sobre l’educació en general, ja que és el temari de la meva carrera i de la meva futura professió.

Sento el desig de descobrir i indagar noves metodologies, diferents maneres i concepcions d’apreciar i veure el sistema educatiu actual, observar nous enfocaments i tendències que aclaparen les aules del nostre país, veure com les escoles utilitzen els recursos en la comunitat educativa, veure com s’empra la transversalitat de les matèries (establint sinèrgies i connexions directes entre assignatures), observar el treball dels valors morals dins del marc educatiu de forma implícita. Per tant, tal com ja he dit anteriorment, quan s’acaben les classes em sento quelcom buit perquè tinc la necessitat de treballar per aconseguir una educació de qualitat en el nostre país. L’educació d’un mestre no és una creació vinguda de l’atzar, sinó que es va conreant al llarg de la seva vida. Aleshores, tot mestre, dia rere dia, va indagant i examinant la seva forma d’entendre i d’aplicar l’educació dins de la comunitat educativa.

L’educació del segle XXI ha de ser una educació basada en el constructivisme i en l’aprenentatge significatiu. A través de l’aprenentatge significatiu, Ausubel ens diu que la relació dels coneixements ja adquirits (coneixements previs) amb els coneixements que ens estan donant fan de l’alumne un alumne crític, autocrític i autònom en una societat en concret. L’aprenentatge significatiu implica que l’alumne ha de ser creatiu, ha d’estar motivat (el mestre-guia és el màxim exponent per aconseguir aquesta motivació per part de l’alumne)i el mestre ha d’acompanyar-se de materials motivants. I, per sobre de tot, hem de tenir clar que gràcies a l’aprenentatge significatiu aconseguirem que els coneixements de l’alumne estiguin emmagatzemats en la memòria a llarg termini i també arribarem a l’objectiu primordial de la funcionalitat de l’aprenentatge (aquells coneixements adquirits han de ser aplicables en el dia a dia i al llarg de la seva vida). Per tant, l’educació que indaguem en aquest nou marc educatiu, és una educació tal i com la concebia Loris Malaguzzi i no com la concebia Locke (el nen és un got buit).

En conclusió, sempre ens quedarà l’octubre per continuar investigant i innovant per un sistema educatiu que molts i moltes desitgem que canviï en l’ascendència que la pròpia societat ens formula, una societat dinàmica (en constant moviment). I, per tant, si el nen canvia, els mestres també hem de canviar.

FOTOGRAFIES DE L'AULA DE CIÈNCIES NATURALS DE L'ESCOLA ESTALELLA I GRAELLS

UNA AULA DE CIÈNCIES ALTERNATIVA

Quan emprem el terme “alternatiu”, emprem el terme “diferent”. Aquesta diferència ve donada per la innovació i la creativitat (a partir del contacte directe amb el medi). Per tant, la intenció d’aquesta aula és defugir de l’encarcaració dels mètodes tradicionals de l’escola convencional i atraure als seus alumnes amb la metodologia constructivista. A l’escola Estalella Graells, concretament a la classe de la Margarita Roma, podríem emprar l’experimentació de les ciències naturals a través dels racons (establint relacions amb altres matèries, implicant l’alumne en l’aprenentatge i fomentant l’autonomia del propi individu en concret), a través de projectes i a través de l’aula de ciències.

Avui ens centrarem en la pràctica d’un experiment. Us explicaré el tema del “Cicle de l’aigua”. La Margarita Roma, mestra de primer B i coordinadora de l’aula de ciències naturals, ha començat la classe preguntant als seus alumnes la següent qüestió: On podem trobar aigua? I, llavors, els nens han començat a parlar dels llocs on poden trobar aigua (s’ha esmentat els següents llocs: rius, mar, pluja, aixeta, regadora, etc.). Per tant, a través d’aquesta pregunta hem pogut veure els coneixements previs dels nostres alumnes i, a la vegada, s’ha efectuat amb deteniment una proximitat ecològica excepcional. L’alumne és partícip del seu aprenentatge i el mestre ha de guiar aquest aprenentatge cap a una resposta adequada.

Quan haguem portat a terme aquest primer procés de l’activitat, a través del diàleg entre mestre i alumne, els nens han de ser conscients que mirem on mirem, sempre trobem alguna cosa relacionada amb l’aigua, ja que a la terra hi ha uns 1500 bilions de metres cúbics d’aigua, però, a la Llacuna no n’hi ha ni una gota.

Els nens han de ser conscients que l’aigua es pot bullir i convertir-se en vapor, i també es pot congelar i convertir-se en gel. No obstant això, d’aquest cicle tan complex no en seran conscients fins que portem a terme la següent activitat, ja que si esmentem aquesta evidència abans de portar a terme la manipulació de l’aigua, l’aprenentatge no serà tan ric o, si més no, perd tota la seva gràcia, ja que el factor sorpresa perd la seva importància.

Per tant, després de la primera part de l’activitat, ens hem dirigit cap a la cuina de l’escola i la pregunta efectuada ha estat la següent: Què passa si posem un bol ple d’aigua i el deixem escalfar? Doncs bé, les reaccions dels nens han estat d’incertesa, ja que cap d’ells es podia imaginar que l’aigua podia desaparèixer. Tot seguit, hem posat a bullir l’aigua i l’hem tapat amb una tapa, al cap d’una estona hem aixecat la tapa i hem pogut veure com la tapa estava mullada (com si caigués pluja) i, a més a més, el nivell de l’aigua anava descendint. Al cap d’una estona, l’hem tornat a aixecar i hem pogut observar com la tapa estava totalment entelada. I, finalment, hem pogut veure com el bol s’ha quedat sense aigua i, per tant, els nens han pogut veure el procés d’evaporització de l’aigua d’una manera significativa.

A través d’aquesta activitat, els nens han descobert que quan les coses es cremen deixen anar vapor. Aquest vapor és el vapor de l’aigua i, a més a més, descobriran que no el poden agafar. Han de ser conscients que l’aigua no para mai quieta, l’energia del sol fa pujar l’aigua del mar cap amunt (evaporació) i li fa fer un llarg viatge, que es diu cicle de l’aigua. L’aigua quan arriba els núvols es condensa i, llavors, s’efectua la pluja.

Per tant, hem pogut observar com l’aprenentatge directe amb l’entorn és molt més positiu que els llibres de text. Hem de ser conscients que no és el mateix veure una cosa o que te l’expliquin. L’Estalella i Graells, tot i la forta influenciació dels llibres de text, en moltes ocasions, opta per les dinàmiques més constructives, per tant opta per les classes on el mestre no és el mestre convencional, sinó que és el mestre guia dels alumnes.

També cal fer esment de la utilitat dels racons de la classe. En el racó de les ciències naturals, els nens van fer un aprenentatge de l’estudi de l’aigua. Van portar molts llibres (tothom va poder intercanviar informacions i, d’aquesta manera, els pares també són partícips de l’aprenentatge dels seus fills, ja que van tenir d’ajudar a buscar llibres adequats per als seus fills). En el racó també van fer el procés il·lustrat pictòricament del cicle de l’aigua, així, d’aquesta manera els nens van poder il·lustrar el seu propi procés i, a més a més, ho van deixar plasmat en el seu marc simbòlic (racons). Però, fixeu-vos que en aquest procés hem fet servir un procés pràctic (a la cuina de l’escola mitjançant la manipulació de l’aigua i el seu procés d’evaporització), els racons com a eina d’aprenentatge dinàmic i autònom del nen i aplicant en tot el procés el diàleg entre tots. Per tant, hem de tenir clar que podem utilitzar molts recursos a l’hora d’emprar l’aprenentatge, ja que, en moltes ocasions, ens quedem amb el recurs més pobre, la fitxa i el llibre de text.

El que hem de tenir clar, és que en el procés d’ensenyament-aprenentatge de l’alumne en concret és que, sense cap mena de dubte, ha pogut raonar. I, per tant, si l’alumne pot raonar, fomentarem alumnes crítics i autocrítics.

En conclusió, si l’alumne és capaç de raonar, trobar variables i hipòtesis a través d’aquest mètode pràctic d’aprenentatge, ja ens podem sentir molt orgullosos, ja que l’escola que hem de promoure en el segle XXI, és l’escola integradora i constructivista.